Bartomeu Català Barceló, va néixer el 31 d’agost de fa 75 anys, a Vilafranca de Bonany. El seu pare, Joan, era picapedrer i mestre d’obres,i la mare Monserrada, era la responsable de la casa i del magatzem de construcció que tenia la família al poble. El matrimoni tingué quatre fills (tres d’ells morts en néixer) , i en Tomeu va ser l’alegria dels seus pares. Amb motiu dels seus 75 anys parlam amb ell per saber un poc més de la seva infància, i vida d’entrega al demès amb el seu treball a Projecte Home, pel qual ha estat guardonat en nombrosos premis i distincions, dels quals cal destacar el de l’any 1997 amb el Premi Ramon Llull; l’any 2002 amb la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma: i el 2007 amb la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, en reconeixement a la seva tasca d’ajuda a les persones amb addicció a les drogues.
Mossèn Tomeu, quins són els seus primers records de la seva infància?
El meus primers records són un cavall i una pilota que em dugueren els Reis. Record amb impressió a la Filharmònica de Porreres, que obria les festes del poble i els petits anàvem darrera. Vaig anar a l’escola a ca ses Monges i després a ca’l Vicari per a la preparació de la Primera Comunió -crec que tenia sis anys-. Me varen dur a veure una «padrineta» que va morir aquell mateix dia.
Voldria saber a quina edat va anar a estudiar al Seminari, i si va ser a petició seva…
Als setze anys vaig anar al Seminari i havia estat decisió meva, molt pensada I reflexionada. La meva mare va estar molt contenta, i el meu pare molt empipat. L’any 1967 vaig esser ordenat sacerdot.
Quines persones han marcat més la seva vida?
El meus pares; en Sebastià Jaume, director espiritual de La Salle; al Seminari, companys més grans; en Joan XXIII; el rector d’Alcúdia; en Josep Breu, de Sant Ramon; el grup de jesuïtes de Sant Ramon, especialment en Víctor Codina i en Pedro Borràs; els tres companys de pis de Sant Ramon.
On el destinaren quan va ser ordenat i quins han estat els destins posteriors?
A Alcúdia, hi vaig estar 4 anys i tres mesos de vicari; després 3 anys i set mesos de rector a Mancor de la Vall, durant aquests anys donava classes a l’Institut d’Inca; tres anys a Barcelona, a la parròquia de Sant Ramon Nonat com a vicari; tres anys de vicari a Artà; cinc anys de rector a Cala Rajada; i des de aquí el Bisbe em va demanar treballar amb persones amb adicions i creàrem el Projecte Home; aquestany 2016 fera 25 anys que estic també de rector de Puigpunyent.
O sigui, que va ser a petició del Bisbat que va néixer el Projecte Home?
Sí, el Projecte Home Balears neix promogut per el Bisbat de Mallorca i pel Govern Balear, i són els primers que li donen suport. És veritat que el Projecte Home mai ha volgut rebre més del 50% del pressupost que vengués del que és públic; l’església, especialment congregacions religioses han aportat edificis deixats gratuïtament, encare que en doblers ha estat molt poc el que ha aportat. Per tant, ha estat necessari que perquè tothom pogués accedir a fer algun dels programes del Projecte –en aquest moment prop de cinc-centes persones fan algun tipus de programa -, la societat civil, empreses, grups i persones privades aportassin l´altre 50% del pressupost. Han tengut una ajuda molt significativa els club rotaris. Sens dubte els voluntaris, un quatre-cents, suposen un gran reforç, no sols econòmic, sinó especialment de testimoni de que la gratuïta tes una característica engrescadora de la persona.
Com funciona actualment el Projecte Home?
Projecte Home Balears està suportat per tres fundacions i per un consell assessor amb els seus patrons i assessors. Els equips que treballen en els 22 dispositius del Projecte estan formats per unes 80 persones, professionals. A més, tenim varies empreses d’inserció que suposen unes vint persones. A tot això hem de afegir un grup de prop de quatre-cents voluntaris que fan tasques puntuals però molt importants.
Quin és el seu dia a dia?
Em sol aixecar a les sis del mati, preparo mig litre d´aigua amb qualque tè, mentre el bec, res laudes, llegeixo l´evangeli i algun petit text meditant-los. A les vuit me ve a cercar un amic i anam a passejar amb el meu ca i prenem un tallat descafeïnat amb un grapat d´amics. Torn a casa. Em prepar per anar al Projecte – si no hi he hagut d´anar abans-. Beren un poc i agaf cotxe cap al Projecte. Si puc torn a casa a fer sesta i després depèn, si tenc que tornar al Projecte, hi vaig – per ara som present a totes les altes terapèutiques que es solen fer el capvespre-. Depèn del programa, 16-17-19 hores. Sempre que puc al capvespre dedic un temps a contestar correus, a la lectura i a la pregària. Sol anar a dormir molt prest. I si tenc qualque sopar o reunió, la faig i vaig a dormir quan puc. Malgrat tot, a les sis em sol aixecar. Les meves prioritats són les que me demana el Projecte, i en segon lloc la parròquia.
Vaja jornada…
Han estat quasi trenta anys dedicats al Projecte. Et diré que ara la meva responsabilitat i treball és la transició. Es clar que als meus 75 anys, que així i tot crec que encare estic amb molta plenitud de vida, he de treballar la meva substitució. I és el que estic fent.
És la família d’un depenent a vegades la que demana ajuda ?
Sí , la família té un paper important. No per la seva sobreprotecció, sinó especialment quan sap trobar el seu lloc i es sap posicionar, des de la claredat comunicativa, des de l’amor, i des del seu reforçament. Hem de tenir en compte que la persona amb addiccions sol esser molt dèbil, malgrat pugui aparentar el contrari. Per tant sols una persona més forta i amb el rol molt clar li podrà ajudar.
Són conscients del seu problema els drogodependents?
A vegades és possible que una persona arribi a estar farta de la vida sense sentit que du i decideixi venir al Projecte, per veure si pot redreçar la seva vida. A vegades és el metge o el/la treballador social que li diu o indica el camí del Projecte. A vegades és el jutge que li proposa complir condemna en el Projecte. El més important és que vengui i comenci a viure .Per uns i altres prendre consciencia que tothom, per enfonsat que estigui, pot començar a fer un camí de llibertat sense drogues i que és el millor que pot fer. A cada membre de la família retrobar el seu lloc i rol. I a tots créixer i esser protagonistes de la pròpia vida.
Són moltes les persones a les quals han ajudat. Són totes significatives?
Unes i altres són molt significatives. I crec que a totes, d’una forma o altre han estat ajudades al contacte amb nosaltres. Quan vas a un lloc o altre, vas a un poble i et trobes amb persones que et diuen que estan bé, tenen una feina, una família, són capaces de viure i ajudar a viure a altres, m´omple d’alegria i dóna sentit no sols al passat, sinó especialment al que faig cada dia.
Què sent quan una persona recau?
Quan sent de qualcú que ha recaigut, o que ha mort, ho sent moltíssim i m’ajuda a adonar-me cada cop més de la meva limitació i la del Projecte. A vegades plor, altres m’enrabio.
El Projecte és un treball constant?
Sí, estic en el Projecte i faig cada dia Projecte perquè estic convençut de que val la pena per a molts i per a mi. Veure com persones i familiars lluiten cada dia per trobar sentit a la vida, i que el van trobant, és el que possibilita i m’empeny a viure amb intensitat cada dia. Els premis són un reforç, però sols això
Què li agradaria aconseguir a la seva vida i fins ara no ha estat possible?
Carai quina pregunta.! I no sé que contestar, però sí que diré que per a mi la clau de la meva vida és descobrir què vol Déu i tenir forces per dur-ho a terme. Crec que tota la resta és bastant relatiu
Unes paraules d’esperança…
Els problemes mai ens podem enfonsar ni destruir, sinó que val la pena descobrir que poden esser un motiu de creixement i d’aquesta manera ens poden fer més forts i lúcids. Sempre podem descobrir que val la pena viure, que té sentit estimar.
Moltes gràcies, mossèn Tomeu, per la seva tasca a favor de Projecte Home, i felicitacions pels seus bons i aprofitats 75 anys. Salut, per continuar aportant esperança i il·lusió a la vida de les persones que han caigut en el món de la droga.
Magdalena Ordinas
Leave a Reply