“Ens va costar molt entrar en una sala de plens, ja que no era de gust de tots. Per fer-se una idea, hi estiguérem des del gener del 90 fins a l’octubre del 91, que és quan començam a emetre la primera emissió en directe del ple, reunint-nos amb els polítics ja que hi havia traves i emperòs, perquè la tele feia nosa”
Com va néixer la curolla de muntar una televisió local a Son Servera ara fa 25 anys?
Teníem moltes ganes de muntar una televisió al nostre poble. En aquell temps ja hi havia televisions en altres pobles, com ara Televisió de Manacor. També hi havia una federació de televisions comarcals i a Son Servera, idò, érem un grup d’amics que teníem ganes de fer-ne una. Un dia en Joan Colom i jo vàrem xerrar sobre aquest tema i vàrem començar a xerrar amb uns i altres, a cercar gent… fins que el 1990 es constituí el ‘Col·lectiu 90’, format per en Joan Colom, en Santiago Sevillano, en Joan Massanet, en Jaume Guiscafre i jo.
De tot d’una vàrem engegar la Televisió Serverina. En Joan Colom s’encarregava de la part tècnica i dels aparells que en aquell moment disposava; jo aportava duent la filmació juntament amb en Joan Cerol i altres aportaven amb el que era la televisió d’aquells inicis. Tiràvem la senyal des del carrer Major amb un poste i una central amplificadora que havia muntat en Joan amb dues antenes i just dúiem el redol del poble. No teníem una cobertura total, això va venir anys després, el 1992, quan muntaren un nou repetidor. Amb el repetidor en marxa s’amplià el senyal i pràcticament ja arribàvem a tot el poble; això sí, quedaven un parell de zones obscures per la part del pont d’en Calet però ja arribàvem a Cala Bona, Son Floriana, part de Cala Millor, i així vàrem anar creixent fins que varen muntar el nou repetidor al puig de sa Font. Aleshores en Ventura Rubí ens va autoritzar per poder posar la nostra torreta a damunt el puig i d’ençà ja vàrem agafar el cent per cent de cobertura.
El més trist va ser que aquest repetidor va durar molt poquet, ja que li va pegar un llamp. Hi hagué una tempesta molt grossa i va pegar un llamp que va deixar el repetidor fet pols (literalment).
Estàvem preparats per cobrir les festes de Nadal de l’any 92 i haguérem de reaccionar ràpidament; crec que només arribàrem a estar unes tres setmanes aturats. Tot d’una vàrem telefonar el nostre distribuïdor que estava a València. I en Joan va dir: «Aquell home té les peces, o anam a València a cercar-les o les envia que poden tardar setmanes!» No podíem esperar més, així que vàrem embarcar la furgoneta en el primer vaixell que anava a València i el distribuïdor ens esperava al moll. Allà mateix vàrem carregar el repetidor nou i tornàrem de tot d’una cap a Mallorca. Record que férem 12 hores per anar i altres 12 per tornar. I quan arribàrem a Son Servera tot d’una ens vàrem posar a muntar el repetidor per arribar a temps a cobrir les festes de Nadal i poder seguir amb la programació.
El muntatge del nou repetidor
L’odissea -per dir-ho d’alguna manera- va ser pujar totes les peces a dalt del puig. Record que tot el ‘Col·lectiu 90’ i amics ens vàrem ajudar. Les torres feien tres metres d’alçada i pesaven molt, ja que eren de ferro. Dúiem tres trams, 9 metres. I a darrere n’hi havia que pujaven la caseta que férem per posar les bateries, també de ferro. I vàrem pujar tot dret, no pel camí que ara hi ha fet, tot era malesa. Només hi havia un poc de caminoi que era per on passaven les cabres, però nosaltres tiràrem tot dret i fins i tot arribàrem a enfilar-nos pel penyal. Si ara ho haguéssim de fer pareixeria impossible i encara ara no sí ni com ho férem, només que vàrem arribar a dalt amb tots aquells ferros.
La recuperació d’un antic camí de muntanya
Per fer el manteniment de les bateries o arreglar una avaria del repetidor havíem de pujar sovint al puig i mon pare em va dir d’un caminet que coneixia (anava des de sa fonteta fins a dalt del puig, passava per davant de sa cova Calenta i també per la part de darrere del penya-segat); vàrem anar a cercar-lo i el trobàrem pràcticament tapat per la malesa i l’herba. Férem net prop de mig metre d’ample i el vàrem mantenir durant molts d’anys només de passar-hi.
Així idò, la famosa pujada popular al puig de sa Font té un important significat per a la Televisió Serverina perquè ve a commemorar la pujada del repetidor
Com he dit abans nosaltres hi pujàvem sovint; clar, veure les vistes de Son Servera des d’allà dalt era meravellós i des del ‘Col·lectiu 90’ vàrem pensar a fer alguna cosa per mantenir aquest camí que recuperàrem. Dit i fet, per les festes de Sant Joan de 1992 vàrem organitzar la primera pujada al puig. A la gala que celebrarem el proper 21 d’octubre al Teatre La Unió es podran veure imatges de la primera pujada, on hi ha gent de totes les edats pujant-hi. Hi havia una dona de 84 anys que fou la persona de més edat que va participar a la primera pujada. I no només una, hi havia un bon grup de persones molt majors que varen voler pujar fins a dalt de tot. L’Ajuntament de Son Servera també hi va col·laborar fent unes camisetes commemoratives. Record que les primeres pujades foren molt entranyables perquè la gent tenia ganes de fer coses i cada any anava a mes, foren molt participatives. Quan celebràrem el 10è anivesari de la Televisió Serverina vàrem premiar els participants més jove i més vell de la pujada. El més jove fou en Jaume Sureda, que ara per ara està triomfant en el ciclisme (només tenia mesos de vida i son pare el pujava a l’esquena), i la dona més vella era madò Salera, que va pujar amb 84 anys; i també hi havia na Maria des Potecari, que en tenia 83. També record madò Lluca i na Margalida Xineta.
També m’agradaria mencionar en Jesús de Frutas Servera, que ens regalava la fruita a totes les pujades, i a mon pare (Miquel Capó) que ens duia la fruita i l’aigua damunt la pala del tractor fins on començava la muntanya. Més o manco a la meitat del camí ja partíem de la plaça de Sant Joan i des del tractor de mon pare repartíem aigua i fruita per a tots els participants. Una vegada a dalt berenàvem, cantàvem, era una festa!
La pujada es va fer cada any ininterrompudament fins a l’any 2005, quan en Jaume Mates va tancar la televisió. Record que foren pujades molt entranyables, record aquella en què vàrem convidar els Xeremiers des Puig de sa Font, que feren una sonada a dalt del puig i que fou guapíssim, perquè a més veure’ls tocar allà dalt era una postal preciosa!
Un gran entrebanc per a la Televisió Serverina fou el tancament sobtat de Ràdio Televisió de Mallorca. Què va passar?
Record una portada del Diario de Mallorca de l’any 2005 amb molta tristesa; era el dia de sa Fira de Son Servera i la notícia era que en Jaume Mates s’havia adreçat a totes les televisions de les Balears i els havia donat fins al 15 d’agost per tancar. Allò fou molt trist per a tots, eren 17 televisions locals que es veien afectades i que no pogueren continuar amb les seves emissions. En Mates fou pioner a Espanya de dur a terme aquesta restricció i ho va fer de la pitjor manera possible. Ho sé de bona tinta perquè aleshores formava part de la directiva de l’agrupació G9 que agrupava totes les federacions d’agrupacions de televisió local d’Espanya.
Per altra banda, Catalunya, en lloc d’ofegar les televisions locals, les va ajudar fins al model actual. La Diputació de Catalunya va assumir el paper central i va obrir el ventall a totes les televisions arreu de Catalunya per evitar el greuge que arribassin a tancar, amb un estudi molt ben fet on les televisions més petites tengueren cabuda. La política de suport a les televisions locals tant a Catalunya, Euskadi i Castella la Manxa fou exemplar. Tots tres projectes eren molt similars. En canvi, aquí es va fer de la manera més desastrosa i fent rodar clau a molts.
Tornat als inicis de la TV Serverina, record quan per exemple l’emissió no arribava a tot el municipi; com has dit abans, fins i tot hi havia carrers de Son Servera on encara no hi havia senyal, però la gent ja en xerrava molt. Es va escampar un run-run arreu del poble i tothom volia veure sa Serverina. Fou tot un fenomen sociològic per al nostre poble...
És evident, a 25 anys vista veus, cosa que no érem conscients en aquell moment ni quan ho fèiem realment, que la història de Son Servera té un abans i un després de la televisió local. Els plens de l’Ajuntament, per posar un exemple, ningú no en sabia res… ningú hi anava i per tant no es veien. L’octubre de 1991 vàrem filmar el primer ple de l’Ajuntament serverí i ja ho duim fent ininterrompudament fins a dia d’avui. Són moltes hores de política local que tenim enregistrades.
Clar, això significà una revolució molt positiva per al poble i la seva participació en el món de la política local…
Per suposat; la gent va començar a voler saber més coses, a opinar. Aleshores la televisió era un mitjà que es diferenciava perquè tenia la immediatesa i la possibilitat d’intervenir en directe mitjançant les línies telefòniques, de poder fer preguntes o dir la seva quan el batle o els regidors del govern o de l’oposició venien a enregistrar unes declaracions en directe des del nostre plató. Foren tan participatives les intervencions dels televidents que vàrem haver d’acabar posant una central RDSI que fou la primera que hi va haver a Son Servera, no la tenia encara ni l’Ajuntament. I tot per poder tenir dues línies telefòniques i així poder atendre tots els qui ens telefonaven en directe.
Pensar ara mateix en polítics responent en directe qualsevol petició o pregunta dels ciutadans durant una emissió en directe on tot el poble està escoltant i pendent de la resposta, la veritat… avui per avui pareix gairebé impossible!
La veritat és que era una situació dura per als representats polítics que venien al plató de sa Serverina, però era una condició que posàvem nosaltres perquè cercàvem la pluralitat; jo crec que l’èxit ha estat perseguir constantment aquesta pluralitat, que tothom pugui opinar i dir la seva. En això és cert que hi hagué un abans i un després de la televisió.
Vàrem tenir moments bons i altres molt mals de passar.
L’altre dia en Santiago Sevillano em va comentar: «Recordes d’aquells moments… no de tensió però sí d’estires i amolles quan les intervencions en directe?» I clar, en aquell temps els polítics no estaven avesats que els fessin un seguiment informatiu, que el poble els pogués demanar en públic… Hi havia d’haver un canvi de mentalitat i aquell canvi es va produir.
També voldria recordar als lectors que nosaltres vàrem començar les emissions amb un recent canvi de govern i de colors polítics, ja que fins aleshores havia governat el PP. Era el govern del PSOE de n’Eduardo Servera i del PSM d’en Toni Cànovas; venien a governar amb idees més obertes. Ells ens facilitaren molt la filmació dels plens. Ens va costar molt entrar en una sala de plens, ja que no era de gust de tots. Per fer-se una idea, hi estiguérem des del gener del 90 fins a l’octubre del 91, que és quan començam a emetre la primera emissió en directe del ple, reunint-nos amb els polítics ja que hi havia traves i emperòs, perquè la tele feia nosa. Nosaltres no ho enteníem així, és vera que amb el pas del temps ho arribes a entendre perquè clar… t’adones que a les emissions dels plens surt tot i el ciutadà no estava avesat a tenir una informació tan directa del que passava a l’Ajuntament i del que feien i deien els seus polítics.
I el poder de la imatge?
Sense cap dubte. Un exemple clar quan amollàrem aquelles imatges de l’abocador envoltat de gavines. Ara, quan ho hem tornat a visionar per a la preparació de la gala, ho hem vist com una imatge terrorífica. I el problema de l’abocador es va començar a compondre quan la gent del poble va veure aquelles imatges; no hi havia res a dir davant aquella imatge tan poderosa.
Record que érem en Fernando i jo que vàrem anar a enregistrar aquelles imatges de l’abocador il·legal i ho havíem de filmar d’amagat i d’enfora. Però finalment tot va servir per aconseguir arreglar aquella situació.
Digues-me un recull d’imatges de sa Serverina que consideris important, que pogueren esdevenir en canvis importants per al nostre municipi, que significaren una petita revolució…
Una que és bàsica i que vàrem rebre moltes castanyes per haver-la emesa, i que sens dubte va marcar un fet social a Son Servera, fou quan l’any 2000 molts de serverins entraren a l’Ajuntament pel tema del Parc de Llevant i es produeixen aquelles imatges de bancs en l’aire i aldarulls. Vàrem quedar tancats amb els companys dels diaris, del Cala Millor 7 i d’un grup d’alumnes que havien vengut al ple per saber com funcionava una sessió plenària. Record que vengueren de TV3 però que partiren abans que la cosa anàs a més i pogueren sortir, però la resta quedàrem allà, tancats amb aquella situació tan tensa. Totes les gravacions que sortiren d’aquell ple eren de Televisió Serverina i aquestes imatges varen donar la volta al món. Consider que aquest fet que va passar l’any 2000 al salo de plens de l’Ajuntament de Son Servera és molt difícil de trobar-hi una explicació, fou un comportament sociològic difícil de trobar-hi una explicació. Mai no oblidaré una conversa en el balcó de l’Ajuntament amb el capità del quarter d’Artà, responsable de les forces de l’ordre que es varen desplaçar a Son Servera. Li vaig dir: «No sé si arribarem a sortir d’aquí, capità.» I ell em va respondre: «Paciència, molta paciència i diàleg. Ara no podem perdre el control, no ens queda altra que tenir molta paciència!»
Cal destacar que aquell dia el comportament de les forces de l’ordre va ser exemplar…
Fou per llevar-se el capell. A més, quan varen entrar els antidisturbis hi va haver un conat d’enfrontament amb un veïnat i va ser el capità qui es va tirar literalment damunt un guàrdia civil jove i el va tirar enrere. «¡No den un solo paso adelante sin que yo de la orden!» els va dir.
I una altra imatge poderosa per a vosaltres que representi l’altra cara de la moneda?
Una altra imatge totalment diferent i que sempre duré al cor fou la darrera pujada que férem al puig de sa Font. Estàvem recollint firmes per evitar el tancament de les televisions i record que el glosador Toni López ens va aturar a tots a sen endret de sa fonteta, just quan baixàvem, i ens va dedicar una glosa. Veure en Toni realment entregat, emocionat, amb la gent fent mamballetes i dient-nos «què hem de fer perquè no tanquin sa tele»… aquelles imatges a nosaltres ens varen deixar molt tocats. Varen ser molt emotives.
CM7
Deixa un comentari