Aquesta entrevista a Salvador Moreno fou publicada al CM7 n.432 que va sortir al carrer el passat 15 d’abril.
“I pel que fa al meu edifici, encara no se’ns ha avisat de cap cas d’infecció per COVID-19, però fa uns dies vaig veure com una ambulància se’n duia una dona d’avançada edat de l’edifici d’enfront.”
El calaboner des Comellar Fondo, en Salvador Moreno Sancho, net de na Catalina “Saca” i d’en Bernat “Bolló”, i per tant fill de na Maria Bollona i d’en Salvador Moreno, natural de Badajoz, concretament de Navalvillar de Pela. És un bon amic d’aquesta casa i col·laborador habitual de Cala Millor 7. Amb només vint-i-cinc anys és un baluard polític, humà i professional per al futur de la nostra vila. En Salvador fa gala d’haver estudiat a Ca ses Monges, al col·legi Jaume Fornaris i Taltavull i a l’IES Puig de sa Font. Avui dia estudia 6è de Medicina a la Universitat Alfonso X El Sabio de Madrid. I aquesta pandèmia mundial de la Covid-19 l’ha aplegat en un dels epicentres d’aquesta tragèdia sanitària. En Salvador ens conta com viu el seu confinament des del barri de Chamberí.
Manel I . Serrano Servera
– Primer de tot, Salvador, com estàs?
Hola, Manel! M’alegr molt de xerrar una estona amb tu. Abans de tot, vull agrair l’esforç de tots els sanitaris que s’hi estan deixant la pell, alguns la vida, lluitant contra el Coronavirus. Són uns veritables herois i un exemple a seguir, i esper que sortim d’aquesta crisi valorant més la seva feina. Idò per sort i de moment ni jo ni el meu germà Toni tenim símptomes de portar el Coronavirus al cos. Tocarem fusta per mantenir-nos amb salut!

– Ara per ara quina és la situació a l’edifici on vius i al teu barri?
T’ho explic un poc… Jo visc al centre de la ciutat de Madrid, concretament a un carrer del barri de Chamberí. Aquí les mesures de confinament són idèntiques a la resta d’Espanya: la gent només surt al carrer per anar a comprar al supermercat o per anar a la farmàcia, si bé és cert que fins no fa tant moltes persones seguien anant a fer feina i els metros i trens de rodalies se seguien omplint de gent, sobretot els dematins. I pel que fa al meu edifici, encara no se’ns ha avisat de cap cas d’infecció per COVID-19, però fa uns dies vaig veure com una ambulància se’n duia una dona d’avançada edat de l’edifici d’enfront.
“La meva experiència com a estudiant de Medicina és que la Comunitat de Madrid compta amb uns hospitals, tant públics com privats, d’una qualitat excepcional”
– Ens pots fer cinc cèntims de com comença a mutar la ciutat amb allò que és ara i dels primers dies del confinament a Madrid?
El trànsit als carrers s’ha reduït molt; sols es veuen busos de l’empresa municipal, cotxes de policia, alguna ambulància, els camions dels transportistes, motos d’empreses de menjar a domicili i veïnats que treuen a passejar el ca (encara que jo pens que és el ca qui treu a passejar el seu amo!). També he notat un canvi important pel que fa a l’aire que es respira: els carrers fan olor de camp i el nigul de contaminació que abraçava sovint la ciutat ha desaparegut.

– Quina és la sensació de la gent?
Pel que fa al meu carrer, crec que s’està prenent el confinament amb solemne resignació i paciència. Com ja he dit, es veu poquíssima gent pel carrer. I així ha de ser: com menys moviments facem, menys possibilitats hi haurà de contagiar-nos els uns als altres. D’aquesta manera evitam el col·lapse de les urgències i més aviat sortirem de casa. Està en les nostres mans aplanar la corba!
– Des de la teva situació com a estudiant de darrer any de Medicina, què ens pots contar respecte dels hospitals públics i privats de la comunitat. Per exemple, un dels hospitals on feres pràctiques ara mateix es troba col·lapsat. Consideres que el confinament total pot ser part d’una solució a curt termini i alhora evitar la gran proliferació de contagis?
La meva experiència com a estudiant de Medicina és que la Comunitat de Madrid compta amb uns hospitals, tant públics com privats, d’una qualitat excepcional: de fet és la segona regió europea (tan sols per darrere d’Estocolm) amb millors condicions sanitàries, segons l’Índex de Competitivitat Regional de la Unió Europea. Com bé dius, hi ha un hospital, el Severo Ochoa de Leganés, que ja té les urgències col·lapsades i que ha hagut de desviar pacients a l’hospital de campanya improvisat que s’ha instal·lat a IFEMA. Aquest hospital és especial per mi i per a tots els meus companys de classe perquè és on majoritàriament feim les pràctiques clíniques (que evidentment s’han suspès) i coneixem molts dels metges que hi fan feina, que són els que a més ens donen les classes teòriques al campus. Sempre he pensat que el Govern central faria bé a aplicar un confinament total (com així ha estat), encara que crec que arriba una mica tard: aquesta mesura evitarà que treballadors de determinats sectors, com per exemple la construcció o la jardineria, vagin a fer feina perquè ara per ara no són sectors essencials; es tracta d’evitar contagis i tenir en funcionament només allò indispensable per sobreviure. És una guerra.

“M’agradaria que després d’aquesta crisi la societat valoràs molt més els qui es deixen literalment la pell per intentar salvar la d’un altre”
– Com creus que podem afrontar aquesta guerra des de la societat, el govern i la ciència?
La societat ha de seguir les recomanacions del Govern, que són estar-se a casa i sortir només per a allò indispensable: comprar menjar i medicines. I el govern i la ciència han de fer feina conjuntament per trobar el tractament i la vacuna per a la malaltia com més aviat millor, així com dotar els nostres sanitaris, que estan a la primera fila de batalla, de tot el material necessari per realitzar el seu incommensurable treball en les màximes condicions de seguretat, tant per a les del malalt com per a les seves pròpies; no pot ser que quasi un 20 % dels infectats per COVID-19 siguin metges, infermers, auxiliars…
– A les converses prèvies a aquesta entrevista, em vares contar que respecte d’un possible final d’aquesta pandèmia no hi hauria un dia D on tot acabàs de forma sobtada. Així doncs, tu que en futur no molt llunyà seràs metge, com creus que serà el procés de sortida en l’àmbit social i sanitari de tot plegat?
Efectivament, la gent ha d’assimilar que els ciutadans espanyols no sortirem al carrer de cop: si això tengués lloc es provocaria un contagi massiu major fins i tot que l’actual, cosa que faria créixer de nou el nombre de casos d’infectats per Covid-19 i provocaria un altre col·lapse de les urgències. Fins que els hospitals no puguin assegurar la recepció de pacients amb la certesa que no es col·lapsaran no començarem a sortir al carrer amb normalitat. Una vegada els sanitaris tenguin aquesta certesa sortirem, i ho farem de forma escalonada. L’organització d’aquesta tornada a la vida normal no serà gens fàcil. M’atrevesc a aventurar que s’hauran de fer grups de prioritat, tant per risc de contagi com per essencialitats econòmiques del país. I així i tot, no arribarem a una normalitat total fins que no es doni amb el tractament efectiu i sobretot fins que no es trobi la vacuna, que els més optimistes estimen fins a principis de l’any que ve.
– Creus que hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi sanitària de la Covid-19? I què n’hauríem d’aprendre?
M’agradaria que després d’aquesta crisi la societat valoràs molt més els qui es deixen literalment la pell per intentar salvar la d’un altre, els qui quan surten de la feina tenen al cap les històries clíniques de tots i de cadascun dels seus pacients, els qui dediquen el seu lleure a estudiar com millorar la seva tècnica quirúrgica, els qui s’han d’aixecar a les tres o a les quatre de la matinada per atendre un part, els qui aguanten 48 hores desperts a les urgències, els qui no es poden permetre el luxe de declarar vagues d’un o dos mesos perquè col·lapsarien el sistema, els qui han d’aguantar agressions a les consultes de gent impresentable, els qui a pesar de tot el que he dit ens atenen amb un somriure per un sou que no es correspon ni amb la seva entrega ni amb la seva vocació…
Per desgràcia crec que no serà així i quan tot passi i ens n’oblidarem i seguirem donant més valor als gols de Messi que a l’esforç dels sanitaris. Una pena.
– Ara que ets allà, enmig d’un confinament fins i tot més llarg que a Mallorca, quins records et venen de Son Servera i Cala Bona?
La veritat és que mentiria si et dic que no m’estimaria més ser ara a Mallorca, a ca nostra. M’agradaria més ser amb la meva família, i encara que no els pogués abraçar ni tocar preferiria notar de més a prop la seva presència i tenir la certesa que es troben bé. Podríem haver marxat cap a l’illa gràcies als dos vols diaris que hi ha des de Madrid, però hem decidit no arriscar-nos a poder dur el virus al nostre poble. Aguantarem aquí fins que això passi. Ja hi haurà temps de gaudir del moll de Cala Bona o de la bellesa de l’Església Nova. Hem decidit ser responsables!
Deixa un comentari