“Vivíem al Carrer Major de Son Servera i de malnom érem de Can Pou. Però ens allunyàrem involuntàriament de Son Servera quan tancaren a mon pare a la presó de Palma. Era carrabiner i nomia Tomeu Sancho Alzina”
El 18 de maig en Tomeu Sancho de Can Pou visità el seu poble natal, Son Servera. En Tomeu ens visità, entre d’altres motius, no més important que per dinar amb uns amics, per ésser entrevistat per la revista serverina Cala Millor 7. Qui ara escriu i aquest serverí pioner de les lluites socials quedàrem a un bar de la plaça i de les coses que li cridaren més l’atenció del retorn als seus inicis fou la transformació de la plaça de Sant Joan vers com la tenia dibuixada mentalment des dels seus records d’infantesa.
En Tomeu Sacho Morey, a més d’exsindicalista d’UGT , és exmilitant per dues vegades de la vella guàrdia del PSOE i exmilitant dels obradors del somni socialista, tal com fou el PASOC, fundador d’Esquerra Unida a Mallorca. Però si alguna cosa li canvià la vida a aquest serverí fou la revolució castrista; de fet, va combatre a la revolució cubana i fou condecorat amb la medalla de La Amistad que li atorgà el Consell d’Estat Cubà. És periodista, col·laborador habitual des de Cuba del mitjà Cubainformación, a més de col·laborador del diari El triangle i larepublica.es, entre d’altres mitjans.
Ens asseguérem a una taula arraconada de la terrassa i fugint del sol, i cercant la mare ombra començàrem a xerrar com qui intenta lluitar contra el temps. La intensitat de la conversa va donar inici a l’entrevista i escoltant-lo vaig esbrinar un gest ben serverí en el seu xerrar mallorquí entravessat amb frases cubanes. I és que en Tomeu encara manté aquesta forma tan peculiar de mirar i contar les coses que tenim els serverins quan xerram de coses. I és que qui ara escriu, després d’haver xerrat i entrevistat un raig de serverins, ha arribat a la conclusió que deu ésser cosa genètica. Tal com si es tractàs de genètica serverina, en Tomeu quan xerra et mira com cercant un fanal al teus ulls, com qui s’embarca en la quimera de la recerca vitalícia de la petita llum que pugi trencar l’imperi fosc que ens governa condemnant-nos a no veure la llum que ens convertiria en homes i dones agraïts a la terra, a la vida i a la lluita per ésser millors cada dia.
Aquest rodamón serverí que pus mai no retornà finalment a Son Servera viu ara a cavall entre Palma, l’Havana i Caracas. I encara manté, com vos he fet avinent, aquesta forma tan peculiar de mirar i contar les coses que tenim els serverins visquem, estiguem o estimen enfora i lluny de la plaça del nostre poble que ens va veure néixer.
Manel I. Serrano Servera
“Fa uns vint anys el govern cubà em va condecorar per la meva entrega a la revolució cubana”
Quin són els teus inicis a Son Servera, quin record tens del poble que et va veure créixer?
Els meus records de Son Servera és el d’aquell poble després de la Guerra Civil. Vivíem al Carrer Major de Son Servera i de malnom érem de Can Pou. Però ens allunyàrem involuntàriament de Son Servera quan tancaren a mon pare a la presó de Palma. Era carrabiner i nomia Tomeu Sancho Alzina. Era un home molt conegut arreu de Mallorca perquè va ser subcampió i també campió de billar a tres bandes de “las Baleares” i per aquells temps el billar era com ara el futbol. Anava d’aquí i d’allà fent exhibicions de billar; en aquella Mallorca no hi havia cap bar que no tengués un billar, n’hi havia que en tenien dos i tres. Fins i tot estant a Veneçuela la seva mestria en el billar ens va donar oportunitats molts bones i la possibilitat de conèixer molta gent.
Però tornat a Mallorca, mon pare estigué 8 anys a la presó condemnat a mort i quan va sortir-ne vàrem muntar un cafè anomenat Café Mosa. El nom duia el llinatge de mumare, que era Morey, i el llinatge de mon pare, que era Sancho. Aquest cafè, també molt conegut, estava al carrer del Carme de Palma. Hi teníem un saló amb dos billars i mon pare hi feia exhibicions i s’hi celebraven campionats de billar. I en poc temps emigràrem a Veneçuela perquè la veritat és que mon pare, el pobre, va patir molt a la guerra, si es conta sembla que és ciència ficció, però ben real que ho va passar molt malament. Va ésser un de tants que l’afusellaren dues o tres vegades fent simulacres. Ell va estar a Illetes i a Can Mir, on hi ha actualment la sala August, i va estar a la presó provincial que estava a la plaça de s’Olivar. Jo record que tenia 5 o 6 anys quan anava a veure’l a la presó. Després de 8 anys de condemna en sortí esglaiat i de llavors ençà no li fou fàcil i decidí emigrar a Veneçuela. Era l’any 1949 quan hi partírem i jo encara no havia fet els 14 anys, i allà muntaren un restaurant anomenat La Cabaña que es va fer molt famós entre les colònies de mallorquins que hi vivien i també entre els veneçolans.
Per aquell temps els mallorquins començaven a emigrar-hi; ja hi era en Jofre, un mallorquí que en el seu temps va ésser batle accidental de Palma i era el misser de ni més ni manco que en Rockefeler, allà a Veneçuela. Puc dir que l’any 1949 l’únic mallorquí que hi havia era en Jofre, després començaren a venir-ne més. En vengueren de coneguts com els qui duien es Café Minaco, un cafè molt conegut de Palma que estava a ses Avingudes.
El nostre restaurant estava al barri de El Conde, un barri que pràcticament ja no existeix perquè a Caracas d’un temps ençà tot són gratacels. Era un barri de classe mitjana fet de plantes baixes on convivien molts de mallorquins. Va ser a allà on em vaig formar ideològicament, on vaig conèixer alguns espanyols que varen lluitar a la Guerra Civil; també record molt aquell ambient polític de mon pare, així que puc dir que es “gusanito” de la política em va venir d’allà.
En aquell temps record que mon pare devia tenir uns 50 anys i jo ja comptava amb l’edat de 17 o 18 anys quan em va venir al cap això de la política. Però no va ésser fins que tenia poc més de 20 anys quan vaig conèixer gent del Movimiento 26 de Julio de Cuba, quan en Fidel Castro estava a Sierra Maestra i jo vaig participar en “la recogida del Bolívar” de Veneçuela per a Cuba.
En què consistia “la recogida del Bolívar”?
Sortíem al carrer i demanàvem a la gent que col·laborassin amb la lluita de Sierra Maestra, i es tractava de demanar un bolívar i per cada un donàvem un tiquet. N’hi havia que els compraven d’1 en 1 i també n’hi havia que en compraven de 10 en 10. Després aquests doblers els enviàvem a Cuba i eren destinats a comprar armes per a la revolució cubana. Finalment l’any 1959 va triomfar la revolució. Jo abans del triomf castrista ja havia estat a Cuba, de forma clandestina clar, quan encara hi era Batista, i hi vaig poder conèixer la Cuba de Batista.
Com era la Cuba de Batista?
A part dels grans problemes que tenia la societat cubana amb el vici, la droga… a la Cuba de Batista no hi havia dia que pel carrer no apareguessin sis o set o vuit morts assassinats, això era diari. Es tractava d’una mesura que tenia Batitsta per atemorir el poble, i encara així el poble no es va acovardir i va continuar lluitant. Els assassinats eren membres del moviment revolucionari 26 de Julio i això eren mesures diàries per crear por entre la població, però finalment el poble va triomfar. I “el uno del 59” la revolució va guanyar i en Fidel set dies després del triomf, dia 8 de gener, va entrar a La Havana des de Santiago de Cuba.
“Jo no vaig prendre part en la defensa de Bahia de Cochinos perquè el batalló en el qual estava no va tenir necessitat d’entrar en acció perquè en tan sols 72 hores varen derrocar la invasió ianqu”
I com va ésser la teva arribada a La Havana pocs dies després d’haver triomfat la revolució?
El Instituto Cubano por la Amistad entre los Pueblos del Mundo –ICAP- em va convidar per haver ajudat i col·laborat amb la revolució i llavors hi vaig anar i vaig veure un país… Bé… [silenci llarg].
Un país amb assembles permanents, on un cambrer d’hotel passava a ésser director d’hotel, un mestre d’escola que passava a ésser director d’escola… En fi, una vertadera revolució. Es va nacionalitzar la banca i s’hi va dur a terme una importantíssima reforma agrària. Amb tot aquest ambient de construir un nou país m’hi vaig quedar 6 anys fins al 1966. Durant aquest temps vaig viure i ésser protagonista de tot aquell canvi. Fa uns vint anys el govern cubà em va condecorar per la meva entrega a la revolució cubana.
– Quina fou la teva aportació a la revolució cubana durant aquests 6 anys a la nova Cuba castrista?
Durant tot aquest temps jo vaig participar a la reforma agrària, necessitaria 10 hores d’entrevista per explicar com fou aquesta macroreforma que consistí a repartir les terres dels latifundistes entre el camperols. Amb aquesta reforma cents de mils de camperols varen passar a ésser propietaris de terres i a dia d’avui encara són propietaris d’aquelles terres repartides de llavors ençà. Ara, a Cuba, els camperols són propietaris de les seves terres que treballen.
També vaig estar fent feina al Ministeri de Comerç Exterior i allà era el responsable de les milícies. Les milícies eren gent del poble que anava uniformada i armada. Jo n’era el responsable d’establir les guàrdies de les milícies. La raó d’aquestes milícies venia donada en aquell temps per molts de sabotatges dels seguidors de Batista que encara quedaven i que tenien molts de duros, organitzaven molts d’actes de sabotatge, atemptats… i a poc a poc anaren minvant gràcies a les actuacions de les milícies
Record que en Fidel, en un míting de principis dels 60, va reunir el poble cubà i els va dir: “aquí en Cuba, para terminar con esto, el pueblo debe organizarse”. I el poble es va organitzar amb els comitès de defensa a fi de controlar els barris, els carrers i tot; però per controlar-ho no s’havia de privar de res a ningú, però sí que estàvem per controlar les contres al nou govern, perquè recordem que aquesta gent tenien els doblers que volien, tenien el suport del govern nord-americà i eren altament perillosos, però finalment es va acabar perquè el poble cubà es va armar i organitzar. Encara ara existeixen els comitès de defensa. A més, aquests comitès foren part important en la coneguda invasió americana de Bahia de Cochinos. Jo no vaig prendre part en la defensa de Bahia de Cochinos perquè el batalló en el qual estava no va tenir necessitat d’entrar en acció perquè en tan sols 72 hores varen derrocar la invasió ianqui. Ells creien que vendrien i que seria “coser y cantar”, i varen venir vaixells i avions de guerra americans amb mil “tios armados hasta los dientes” i abans de partir ja pensaven que en arribar a Cuba el poble se’ls uniria com si fossin herois, tal com els films de Hollywood, quan en realitat es varen trobar que el poble els va rebre defensat la seva revolució. I això que encara en aquell temps el poble no estava gaire organitzat que diguéssim, no hi havia ni exercit i encara així en 72 hores David guanyà Goliat.
Va ésser una qüestió de molta moral per part del poble cubà. Quan els americans varen veure que hi havia tanta resistència es rendiren perquè tots eren fills de milionaris i creien que anaven a recuperar “sus propiedades”, i aquesta gent quan veuen que se l’han de jugar donen una passa enrere i es rendeixen.
I a cap d’aquests que varen dur a terme la invasió de Bahia de Cochinos el govern cubà no els va afusellar, ni un! Castro els va anar canviant amb el govern americà per medicines i tractors. Ara imaginem si hi ha una invasió de cubans a Nord-amèrica i els apleguen bé… els maten a tots, si a en Bin Laden el maten sense fer-li un judici ni demostrant res, ara imagina’t un grup de mercenaris que hi anassin.
Llavonses els cubans “tan dolentots” i tan “dimonis”, a tots els presos, menys dos o tres que eren assassins reincidents, els varen amollar a canvi de medicines i tractors.
Los 5 Heróes
D’ençà, des de fa 50 anys, hi ha un terrorisme sistemàtic contra Cuba, inclòs el terrorisme de estat duit a terme per EUA. En aquest moment et puc informar amb proves irrefutables que hi ha 5 cubans antiterroristes tancats en presons dels Estats Units acusats d’ésser espies… Ja em diràs què putes aniran a espiar als EUA. El que són aquests cubans són antiterroristes infiltrats en organitzacions mafioses i terroristes cubanes dels Estats Units i la tasca d’aquests infiltrats és avisar el govern cubà d’actes terroristes i evitar que hi hagi molts de morts. Gràcies a aquests infiltrats en aquestes organitzacions Cuba s’adona de totes les actuacions terroristes que hi pugi haver, donen avís que tal dia a tal lloc i a tal hora hi fotran una bomba, fins i tot també informen alhora el govern americà i fins i tot els adverteix d’atemptats que es duran a terme en territori americà. I el govern d’Obama, en lloc de tancar els terroristes tanquen “el mensajero” i ara han tancant aquests 5 cubans. I clar, com que no sabien de què els havien d’acusar, els acusen d’ésser espies per mitjà de judicis que s’han demostrat que eren una comèdia.
Per exemple, l’ONU ha condemnat aquests judicis i els ha considerat il·legals, i personalitats com l’eurodiputada Teresa Riera, Mayor Zaragoza, presidents del Parlament europeu com Varon i Borrel, per mitjà d’un document signat per més de mil polítics europeus, per 10 premis Nobel, més de cent diputats del Partit Laborista d’en Blair…, n’han demanat l’absolució, i a pesar de tot i d’aquesta protesta oficial duita al Parlament europeu aquests 5 homes duen 12 anys tancats a les presons americanes. Darrerament s’han afegit a les signatures altres mils artistes, com ara l’actor nord-americà Sean Pen, molt implicat en diferents causes del pobles llatinoamericans.
El terrorisme contra Cuba segueix i el bloqueig va a dia d’avui “a tope”.
– Crec que era l’any 2008 que vaig llegir una entrevista que et feren al Diario de Mallorca i una de les preguntes era referent al president Obama, i tu respongueres que amb l’arribada d’Obama a la Casa Blanca s’acabaria el bloqueig de Cuba. Quan en realitat Obama ha resultat ésser un president negre per a un govern blanc.
Sí, és vera; això creim nosaltres des de Cuba. La veritat és que hi hagué una mica d’il·lusió, però n’Obama ha resultat ésser pitjor i tot que els altres presidents, perquè engana molta gent.
N’hi ha llevat el bloqueig ni ha alliberat aquests 5 presos, ni ha tancat Guantánamo; tampoc no ha canviat la llei americana que no permet els americans visitar Cuba, ja que va contra la Constitució americana. Cap americà no pot viatjar a Cuba i si ho fa ha d’ésser per mitjà de tercers països i si t’apleguen et poden tancar a una presó entre 10 i 15 anys només per haver viatjat a Cuba. Ara imagina’t quina por tenen els americans a Cuba. Si en teoria creus que les teves idees són les bones no hauries de tenir por al suposat “contagi” de les idees cubanes. Ara imagina’t 5 milions de turistes americans a Cuba divulgant la meravella del somni americà, la famosa “llibertat i democràcia” del sistema americà. El poble cubà quedaria empardalat i sense pegar un sol tret es farien proyankees. Per què no ho fan idò? Tal vegada perquè deuen tenir por a les idees, que és allò que en Fidel ha impulsat als cubans, que és el concepte “Batalla de Ideas”.
Idò què millor que això, ells podrien venir com a “missioners” a Cuba i pacíficament i a través de les idees convèncer els cubans, però potser tenen por que els suposats “missioners” es tornin “ateus” en el sentit que en lloc de convèncer els convencin a ells. Si no, no hi ha altra explicació.
Sense deixar de reconèixer que Cuba no és perfecte i que té errades, que hi ha coses encara que s’han de canviar, com ha dit en Raül fa poc, que hi ha moltes coses a Cuba que s’hauran de canviar. També vol combatre la corrupció, que també n’hi ha, però no tanta com aquí!
– Com és que s’ha ensorrat tant Cuba i la revolució cubana però per altra banda molts dels mateixos que tiren pestes contra el castrisme han seguit prostituint (per dir-ho d’alguna manera) i beneficiant-se de l’illa caribenya?
Això és fàcil d’entendre. La por, els temors que suscita Cuba són ideològics, “con todos sus defectos i virtudes”, perquè si no és així quin perill representa Cuba? Si ni tan sols representa un perill militar.
Volen carregar-se Cuba perquè representa una esperança, “con todos sus defectos y virtudes”. La prova que és una esperança és que a Amèrica Llatina, “a pesar de los pesares”, Cuba segueix tenint més prestigi que mai i les relacions comercials de Cuba amb tota l’Amèrica Llatina són totals. En aquests moments Cuba té relacions diplomàtiques i comercials amb tots els països d’Amèrica llatina, amb tots!
– Quina relació té Cuba amb Canadà?
Bé, Canadà és per començar el país del món que més turistes envia a Cuba. Canadà tot sol envia quasi el 30 % del turisme que va a Cuba. Si Canadà, que està a cinc mil quilòmetres, envia més de 700 o 800 mil turistes anuals, imaginau-vos què podrien fer els Estats Units, que estan en frontera a vuitanta milles; si ens posàssim a multiplicar per 10 estaríem xerrant que podrien visitar Cuba uns 4 o 5 milions de turistes americans per any. Clar, això representaria un flux de doblers i això mateix és el que no volen els americans. Volen asfixiar Cuba econòmicament i practicant terrorisme d’estat, i això és veritat!
Els quintacolumnistes, segons Tomeu Sancho
Jo defens la declaració de principis que cap idea per justa que sigui justifica el terrorisme. Jo sempre he estat contrari a ETA, sempre he estat en contra d’ETA, sempre per principis, però també s’ha d’estar en contra de l’altre terrorisme, perquè, si no, som uns fariseus… No només s’ha de criticar i denunciar el terrorisme d’ETA. I què passa amb el terrorisme d’estat que practiquen els EUA i el terrorisme que practiquen els cubanoamericans, que són terroristes convictes i confessos i en canvi no se’ls condemna? S’ha de condemnar tot el terrorisme, per molt justa que sigui no hi ha cap idea que ho valgui.
Cuba té enemics molt forts. I dins el mateix Estat cubà hi ha una quinta columna, això és de lògica, així té dos grans enemics: l’enemic de l’imperi americà i els infiltrats que té a dins el partit. Com n’hi ha a tot el món i en els partits d’esquerra sobretot, aquí tenim l’exemple clar del PSOE.
entrevista i fotos: Manel I. Serrano Servera
CM7 Núm. 319 – Juny 2011
Deixa un comentari