“Hi havia una comunicació molt directa entre el ciutadà i l’agent”
Som molts els serverins que recordam n’Apol·lònia vestida de municipal amb un walkie gros com una motxilla, un bloquet de multes i aquella trunyella tan característica d’aquella dona municipal, un rara avis en aquell temps on la dona encara patia les estirades d’aquella societat encara encorsetada en moltes qüestions com ara la inserció de la dona en qualsevol gremi de la vida laboral.
En aquells anys 80, la plantilla de la Policia Local de Son Servera constava de 9 agents, entre ells una dona, la protagonista d’aquesta entrevista.
En Pedro Prieto, conegut periodista d’Última Hora, li va fer una entrevista, d’aquí la foto devora la palmera de l’ajuntament. Era el seu primer any com a policia i a tota pàgina del diari més llegit de les illes la nostra municipal era presentada amb el titular «Apolonia Garcies Mas (sa municipal) de Son Servera».
Segons paraules de n’Apol·lònia durant la conversa que tenguérem, «una dona, en qualsevol temps que li pertoqui viure, ha de ser forta i ha de lluitar, i desgraciadament encara ens falten un parell de generacions per aconseguir una igualtat respecte dels homes i si no feim el cap viu tota la feina que s’ha fet fins ara es pot perdre, ja que darrerament pareix com si la dona no s’estimàs a ella mateixa com a gènere». I com que la vida de vegades és com un conte -tard o d’hora arriba el moment en què les coses bones filen una amb l’altra fins a aconseguir un mèrit de tots els propòsits i de les bones accions-, idò aquesta història de la nostra municipal també té una continuïtat ben curiosa i guapa, ja que la seva fillola -també de Campos- va voler seguir el camí de la seva tia i li demanava consell, i la tia la va encoratjar per seguir endavant i fer les proves per entrar al cos policial. Casualitat de la vida que mira per on na Fefi també fou durant un temps policia local de Son Servera, i ara sa fillola de qui en el seu temps fou la primera municipal de la Part Forana, a dia d’avui és policia local a Santanyí i és l’encarregada de fer el seguiment de les dones maltractades, un important càrrec que també la porta a impartir nombroses conferències sobre la violència de gènere.
Convidar els lectors a llegir aquesta entrevista, aquesta conversa, es més que un plaer. Tant de bo aquest testimoni escrit serveixi a qualsevol dels nostres lectors per agafar coratge o bé simplement gaudeixin en general de llegir una història de superació, força, personalitat, valors i plena d’aquella lluita silenciosa que duen a terme moltes persones en aquesta roda que mai no atura ni demana per ningú que és la vida. Tot seguit, estimat lector, trobareu una història de bon de veres.
Manel I. Serrano Servera
De Campos a Son Servera
Apol·lònia Garcies Mas (Campos, 1951)
“Vaig venir de Campos a Son Servera acabada de casar. El meu home sempre em conta que em va conèixer en unes noces, però jo no me’n record d’ell (rialles)! Resulta que el meu home (serverí) tenia un taxi a mitges a Cala Millor amb un amic, en Joan. Idò resulta que aquest jove -casualitats de la vida- estava casat amb una amiga meva calamillorera. Però de tot d’una que ens vàrem casar, vàrem quedar a viure a Campos. Jo feia feina a la pastisseria Pomar i el meu home manava un camió d’una empresa de construcció, però clar, jo em vaig quedar embarassada de la meva filla major i com que el meu home encara tenia el taxi a Cala Millor finalment ens vàrem traslladar cap aquí.”
A Son Servera
“Al principi na Bàrbara d’en Saquet em va venir a cercar per fer feina d’auxiliar de farmàcia a la farmàcia d’en Joan Servera (germà de n’Eduard Servera) el temps que en Joan Servera i en Toni Caragol feien el servici. Hi vaig fer feina un any i mig, i quan en Joan i en Toni tornaren de la mili em vaig quedar sense feina. Tot seguit em vaig posar a fer feina amb el metge Corbera, que tenia la consulta al carrer Frai Garí (ben davant l’antiga oficina de Correus). I després d’aquesta temporada amb el doctor Corbera vaig fer feina amb la doctora Magdalena Pont, que tenia la consulta al carrer Nou (al costat de la llibreria d’en Xerafí). A la consulta de na Magdalena feia feina un parell d’hores, jo ja tenia 27 anys i trobava que hauria de cercar una feina amb més possibilitat de guanyar doblers. Hi havia l’hostaleria, però jo no tenia idiomes i no em feia molt de pla, així que vaig pensar que m’agradaria ser municipal, perquè ajudes la gent, fas un servei a la ciutadania… En un temps era això, fer de municipal: de fet l’agent cercava que el ciutadà li demanàs (ja sigui una farola espenyada, una vorera en mal estat, senyals ben posats…), hi havia una comunicació molt directa entre el ciutadà i l’agent.”
Vull ser una dona municipal!
“Idò a partir de tenir-ho decidit, vaig saber que es convocaven places noves de policia. Els dos primers anys vaig fer feina d’interina i el tercer vaig aprovar la plaça de municipal. Un dia vaig anar a l’Ajuntament i hi vaig deixar la instància per ser municipal, i prest em varen cridar. Vaig anar a Palma amb el sergent a La filadora i em varen fer el vestit, i dia 1 de maig del 1981 vaig començar. Era la primera dona municipal de Son Servera. La meva primera feina va ser acompanyar els nins de Ca ses Monges, que aquell dia combregaven, fins a l’església. Record que tenia l’horari de les 10 a les 13 h i de les 16 a les 20 h. També record que passàvem molt de temps a la plaça, fèiem molt de carrer en aquell temps. Després d’aquesta primera etapa vaig tenir tres mesos d’atur i l’any que va venir davant em varen tornar a cridar per fer feina al cos, i record que en aquell any també va entrar en Braulio. Arribats a l’any 1983, vaig fer el pensament de presentar-me a les proves perquè m’agradava la feina de policia municipal.”
Foto treta al costat de la palmera de l’Ajuntament l’any 1981, primer any de servei.
Una dona fent oposicions a policia municipal l’any 1983
“En el nostre municipi set aspirants férem oposicions a policia municipal i aquell any vaig ser l’única dona en tot Mallorca que feia oposicions per a policia local.”
L’hora de la veritat
“Resulta que l’any 1983 el cos policial es regia pel nou reglament i a les proves varen venir un representat de la Conselleria d’Interior i un alt càrrec del cos policial. Vàrem fer les proves físiques a l’estació. Correguérem 100 metres, també férem proves de salt d’altura i longitud, i llavors anàrem al saló d’actes de l’Ajuntament a fer la prova oral i escrita. Es varen apuntar set aspirants i a les proves se’n presentaren cinc, i les places eren dues. I les vàrem guanyar en Braulio i jo. Vaig estar molt contenta perquè el que sempre cercava era fer una feina que m’agradàs i finalment ho vaig aconseguir, així que per mi aquell dia fou molt important a la meva vida.”
No fou fàcil
“Els primers anys foren durs… La veritat és que als companys no els feia gaire gràcia tenir una dona a les seves files. El primer any, devers el mes de maig a la Costa dels Pins, que no hi havia ni una ànima, em deixaven allà amb el bloc de multes i un walkie, i em deien ‘te vendrem a cercar’. Tal vegada pensaren que així em cansaria i deixaria anar la curolla de voler ser policia municipal. Però després de fer-me aquest buit i aquestes proves absurdes, ja varen canviar el cantet. Això sí, vaig haver de demostrar-los que era forta per guanyar-me el seu respecte, i llavors també varen començar companys més joves i a poc a poc la cosa va canviar.”
“la gent de Son Servera un 10! A mi des de sempre m’han fet molt de cas,
de tot d’una m’explicaren les coses del poble i m’acolliren beníssim”
Una dona en un cos d’homes!
“L’uniforme era el mateix, l’únic que ens diferenciava és que els homes duien una gorra i jo duia un bombí. En aquell temps el sergent de la policia, en Xinet, vivia al pis de dalt de l’Ajuntament i a baix hi havia les dependències de la Policia, mentre que la resta arribàvem a la casa consistorial ja vestits de ca nostra. En arribar, el sergent repartia les feines del dia. Quan hi havia mercat, com que el carrer Joana Roca era de dues direccions, no hi podia haver ni un cotxe mal aparcat, així que nosaltres estàvem en els caps de cantons de les 9 a les 13 h i dirigíem tot trànsit i guardàvem que no hi hagués infraccions. Els divendres fèiem un bon jornal! Però el dia a dia era molt monòton, llevat de les processons, mercats… i això sí, fèiem feina a peu; de fet vaig estar pràcticament tres anys a agafar el cotxe, però perquè era jo, m’ho feren a mi… era una dona en un cos d’homes! Al principi vaig menjar morena!, però després ja va estar. Això sí, amb els ciutadans mai no vaig tenir un problema, tots em respectaven i em veien com una autoritat, podia aturar un cotxe com feien la resta de companys i no passava res, creien igual!”
I les dones del poble com reaccionaren en veure’t d’uniforme?
“Unes ho veien bé, m’animaven i em respectaven; i d’altres no. Com ara dir ‘mira-la-te aquesta, que s’ha pensat fent de policia!’, però com que jo sempre he anat al meu aire i he fet meva aquella dita que diu ‘si no t’agrada no en mengis’… idò això! Això sí, la gent de Son Servera un 10! A mi des de sempre m’han fet molt de cas, de tot d’una m’explicaren les coses del poble i m’acolliren beníssim, perquè una cosa sí que és vera: abans hi havia més comunicació entre les persones del poble, cosa que avui en dia s’ha perdut.”
I com era la feina d’un muncipal en aquell Son Servera dels anys 80?
“Idò patear la calle, com dic jo. Hi havia molta més problemàtica amb la circulació que ara; per exemple a la plaça els cotxes podien aparcar on volien, no és com ara que és més restrictiu. Abans hi havia manco cotxes però més problemes per dur-hi un ordre, perquè encara el reglament era una mica pobre. Això sí, havies de conèixer bé els carrers i els municipals, per qüestions de proximitat, sempre érem els primers abans que la Guàrdia Civil o les ambulàncies. El dia a dia nostre era això: molt de carrer i vigilància. També és vera que les competències en aquell temps no eren les mateixes que té ara la Policia Local i que la inseguretat ciutadana pràcticament no existia, només hi havia els quatre gats de torn, però la Guàrdia Civil eren qui s’encarregaven d’ells.”
L’etapa d’en Luis Baudil com a regidor de Policia fou clau per a la Policia Local de Son Servera
“Idò de regidors, com pertot, en vàrem tenir de bons i d’altres no tant… Això sí, en Luis Baudil fou el regidor que ens va dignificar. Nosaltres no teníem unes condicions laborals gens idònies per la feina que fèiem. I quan en Luis va entrar de regidor i va veure les condicions en què fèiem feina es va moure de tot d’una, va agafar papers i va anar cap a Palma, i finalment ens va aconseguir una categoria laboral, un quadrant de feina just i repartit per a tots, així com una pujada des sou i altres drets gràcies a la creació d’un conveni laboral, fet i aconseguit per aquest regidor l’any 1989 aproximadament.”
Les dones a la Policia Local
“Quan ja duia uns anys com a policia local vaig anar a Ciutat a fer un curset de reciclatge i vaig trobar altres dones; fou com retrobar-me amb mi mateixa després d’un temps i adonar-me que ja no estava sola. Després vengueren més policies dones a Son Servera; com a testimoni aquesta foto que ens férem les dones policies del nostre municipi davant l’Ajuntament.”
Deixa un comentari