“Rebutgem totes les expressions dels reaccionaris del món, especialment de la «gusanería» de Miami i de Donald Trump que han festejat la seva mort”
L’anunci de la mort de Fidel Castro ha generat un gran impacte mundial. El poble cubà està de dol. Milions de persones al món ploren al líder que va dirigir directament, al costat del Che, la revolució cubana de 1959 que ha esdevingut un exemple per als revolucionaris i lluitadors del món sencer. Compartim el dolor del poble cubà i dels lluitadors de l’esquerra mundial, encara que com a socialistes hem tingut serioses discrepàncies amb les postures de Fidel Castro i de la direcció del PC cubà. Rebutgem totes les expressions dels reaccionaris del món, especialment de la «gusanería» de Miami i de Donald Trump que han festejat la seva mort.
El Fidel amb el qual tots els lluitadors antiimperialistes i socialistes s’identifiquen és el que, al costat del Che i de Camil Cienfuegos va encapçalar el triomf del poble cubà que va aixafar a la dictadura de Batista al gener de 1959. És el Fidel de la reforma agrària, el que va trencar amb l’imperialisme ianqui i va expropiar a les multinacionals del sucre, del petroli i a la burgesia i als terratinents cubans, mesures que van permetre que el poble cubà passés a gaudir d’àmplies conquestes en salut i educació. És també el Fidel que va lluitar contra la invasió ianqui a Platja Girón i al que, a la segona declaració de l’Havana de febrer de 1962, va declarar el socialisme a Cuba i va dir que “el deure de tot revolucionari és fer la revolució”.
Però lamentablement, també hi ha una altra faceta de Fidel Castro que no podem deixar d’assenyalar en el moment de la seva mort. Sabem que això pot incomodar a milers de lluitadors que encara segueixen creient en ell.
El curs revolucionari que hem descrit es va truncar per l’acord de Fidel Castro amb la burocràcia del PC de la Unió Soviètica. Des de mitjans dels anys 60, Fidel va acceptar la política estalinista de “coexistència pacífica” amb l’imperialisme i va abandonar la política del Che, d’estendre la revolució socialista a Amèrica i al món. A partir d’aquí, Fidel Castro va passar a jugar en contra de l’avanç de tota revolució. Es va consolidar un règim burocràtic de partit únic que encara perdura.
Quan el poble de Txecoslovàquia en 1968 es va aixecar contra la dictadura de l’estalinisme, Fidel va recolzar la invasió dels tancs russos que van ofegar en sang aquella revolució antiburocrática. A Nicaragua, quan en 1979 es va derrotar al dictador Somoza, Fidel va recolzar que els sandinistes formessin govern amb els burgesos antisomocistas i no avancessin en mesures d’expropiació, aconsellant “no fer de Nicaragua una altra Cuba”. Més recentment, a Veneçuela, Fidel va donar suport al fals “socialisme del Segle XXI” de Chávez i Maduro, fent creure que aquest país estava “construint el socialisme”, quan s’està fent el contrari. El chavisme va mantenir l’estructura capitalista, va crear empreses mixtes en petroli pactant amb les multinacionals, com Chevron, Total o Repsol, fomentant una boliburguesía, criminalitzant la protesta i matant de gana al poble veneçolà. També en aquests anys, Fidel i la direcció política cubana van avalar els falsos “governs progressistes” de Lula i Dilma a Brasil, Evo Morales i els Kirchner que van aplicar ajustos contra els seus pobles.
I a l’interior de Cuba, s’han anat liquidant, amb el pas dels anys, les conquestes de la revolució. Des de finals del segle passat es va impulsar la política de confiar als capitals estrangers, obrint l’economia cubana a les multinacionals canadenques i europees i restaurant el capitalisme.
Acompanyem el dolor del poble cubà per aquestes hores. I seguim animant-lo a tornar a lluitar per reprendre les banderes de la revolució de 1959 i el missatge del Che, “revolució socialista o caricatura de revolució” i recolzant el seu dret a l’organització independent -sindical, estudiantil i política- contra el règim de partit únic.
Cuba necessita una nova revolució socialista amb democràcia per al poble treballador, que torni a ser el far per als lluitadors anticapitalistes i antiimperialistes de Llatinoamèrica i el món.
Juan Carlos Giordano
Dirigent d’Esquerra Socialista d’Argentina i diputat nacional del Front d’Esquerres i dels Treballadors.
26 de novembre de 2016
Deixa un comentari