Estela Miguel Bautista (Cuenca, 1992) treballa des de la materialitat de la vida; des de, sobre i per. El seu propi procés de producció artística passa per la mirada atenta a les petites coses, una mirada activa que permet un continu work in progress, una atenció especial a les petites coses que conformen la vida, els seus hàbitats i les seves relacions.
El seu treball en escultura és, per tant, part d’aquesta mateixa manera d’entendre la creació artística: una invitació a la trobada de la senzillesa de la vida a través dels seus materials més fútils i més propers, tot produint espais que donen valor a aquesta mateixa experiència, des del joc de la immaterialitat de la gràfica i la materialitat infame de la quotidianitat. “Sempre duc al damunt el meu quadern, en format quadrat, i hi escric paraules claus, hi dibuix i hi apunt referents. Sempre m’han agradat les formes orgàniques, contengudes, rodones, que són indicis de coses però no són res: una pedra, un estómac, una aranya, un traç sincer. Encara que, d’un temps ençà, m’he deixat seduir per objectes del nostre entorn domèstic, que em conviden a parlar del meu context, de la llar i de les relacions, del temps i de l’espai que habitam i ens transforma. Som matèria. Ens trobam en estat sòlid o líquid, en duresa de cuir, consolidats o potser som barbotina que s’escampa a les nostres mans. Treball l’escultura per crear espais que posin en valor la corporeïtat i la sensació, per construir instal·lacions on la gràfica s’integri com a cos. Durant, lleugeresa, habitació, buit, rutina, cartografia, ara, intimitat, instant, hàbitat i alvocat… són paraules que m’agraden. Sempre no existeix. Tot és inestable…” Estela Miguel (1992, Cuenca) Llicenciada en belles arts per la Universitat de Castella la Manxa. Beca Bilateral a la UFRGS, Porto Alegre, Brasil. Actualment cursa màster en ceràmica: ‘Art i Funció’. UPV-EHU, Bilbao.
Andrea Corrales
Deixa un comentari