“N’hi ha que afirmen que malgrat haver-se enfrontat fortament amb en Verga, aquest n’admirava la seva valentia i el va protegi”
Passejar per Ciutat i contemplar el gran canvi de fisonomia: tot és tan diferent que em fa una mica de llàstima, tot en comprovar com els records boirosos que m’acompanyen des de la infantessa -dels locals i de les botiges on un amb gran il·lusió feia les seves primeres aventures de compres de roba sense anar de la mà de la mare- ara s’han esvaït i ja no pertanyen al teixit de la realitat actual.
Tal vegada per aquesta nostàlgia de temps passats que ja no tornaran, un agraeix de cop i volta trobar-se de morros a les portes de la Impremta Independència amb el rètol “”al seu servei des de 1923”. Un cop a dins, comencen a arribar aquelles olors perdudes i tan enyorades -omplen mon nas- alhora que el cor batega excitat davant la vista d’aquelles velles màquines on Es Mascle Ros imprimia fins a 5.000 exemplars de la revista FOCH Y FUM. L’agradable conversa amb el propietari i descendent seu fan el moment gairebé màgic.
Cal demanar-vos disculpes, l’emoció m’ha fet passar s’arada davant es bou. Comencem per saber qui era Es Mascle Ros, pseudònim de Jordi Martí Rosselló, nascut el 1891 en una família d’aquelles que es deien de classe popular; va anar a escola fins als 13 anys i després de fer feina de mosset de sabater al cap de pocs anys es va fer impressor i periodista. Escriví articles des del 1908 fins al 1915 en publicacions com Es Puput, Es Gallet, Sa Llonja, Ca Nostra i El Obrero Balear. El 1915 va emigrar a l’Alger i a Bones Aires fins al 1917, i un cop retornat i arran del tancament d’Es Gallet va engrescar-se a publicar el setmanari FOCH Y FUM, la gran aventura de la seva vida. La seva gran batalla periodística va ser contra en Joan March, en Verga, obsessionat a desemmascarar la seva vertadera personalitat, i uns articles seus acabaren en denúncia i el jutge, el 1920, el va desterrar a 100 km lluny de Palma durant 3 anys, 6 mesos i 21 dies, i ala més d’haver de pagar una multa de 1.000 pessetes més les costes del judici. El desterrament el va portar a Barcelona, on va fer doblers i quan va tornar, el 1923, fundà la impremta i tornà a publicar el setmanari. L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera i la forta censura i pressió per part del governador civil feren que el setmanari canviàs de nom: Pitos y Flautas, Cultura, Copeo… I durant la Segona República el setmanari tornà a agafar molta força, fins a la darrera edició el 17/07/1936. Tot i ser partidari de la República, d’esquerres i anticlerical, no va rebre mai cap càstig. N’hi ha que afirmen que malgrat haver-se enfrontat fortament amb en Verga, aquest n’admirava la seva valentia i el va protegir.
Després de la guerra es va bolcar en la seva família i en la seva impremta, i va deixar les publicacions, si bé hauríem de contar que va rebre l’encàrrec per fer la Guia Turística Comercial de Mallorca Versificada el 1943, on apareixien tots els locals comercials d’aquell temps, i quan deim tots eren tots, fins al punt que hi va incloure els prostíbuls i cases de cites. El premi per part del bisbe, l’excomulgació de la fe catòlica.
Va morir el 6 de juliol del 1973. A més, ens va deixar moltes comèdies i monòlegs anticlericals, de to esquerrà i de llenguatge molt planer i còmic, majoritàriament en glosses: cal destacar Mestre Tià Trobiguera, Un botifarra, Des des desterro, Poc florit i roegat de rata, Es soldat i sa criada, Quan jo era un bargantell, Es picarol de na Joanaina, Tenorio mallorquí…
La seva importància, per exemple, es demostra pel fet de tenir un carrer amb el seu nom a Ciutat, prop de s’Escorxador.
I ara, com no podia ser d’altra manera, anem a centrar-nos una mica en la revista FOCH Y FUM, “Setmanari mallorquí populá y castellá d’es que susa, inimich de ses penes i amích d’es bon humó”. 4 o 6 fulles que durant 3 èpoques diferents cada setmana sortien al carrer, al preu de 5 cèntims primer i de 10 després, i eren molt esperades arreu de Mallorca; de fet, va arribar a tenir una tirada de 5.000 exemplars, la majoria per a subscriptors trimestrals. Si tenim en compte que la majoria de la gent no sabia llegir ni escriure, ja era una gran fita. En tot cas, i a causa del que abans hem assenyalat, era un setmanari per compartir, dins el casino o a les possessions, o en una casa entre un estol de fadrines, sempre fent una rotlada al voltant d’algú que el pogués llegir en veu alta, donant pas a una cridòria de rialles fresques que es podien sentir des de ben enfora. El seu èxit era tal que, quan hi havia algun escàndol o una gran xafarderia, la dita era “això ho haurien d’escriure al Foch y Fum!”. Va ser molt comuna fins i tot fins a finals del 50, 20 anys més tard de la desaparició de la publicació.
Era una publicació en to humorístic, irònic i satíric que barrejava la xafarderia, provocava l’escàndol i era molt propera, ja que tenia col·laboradors en moltes barriades de Ciutat, dels pobles i llogarets de tota l’illa. En els escrits sobre Son Servera ens mostra la vida del poble d’aquells temps: els casinos, els balls d’aferrat, les disputes amb els fadrins del poble i dels pobles del voltant que venien a festejar les al·lotes del poble, les gloses d’enamorats, les cròniques de partits de futbol, carreres de bicicletes, corregudes de bous, vida a les possessions, disputes amb els capellans, una micona de política… Un veïnat feia un escrit contra un altre i al cap d’una o dues setmanes l’altre li contestava i així tot el poble seguia la crònica de la disputa.
Si vos ha vengut de gust l’article i teniu ganes de pegar una ullada al Foch y Fum, el podeu cercar per Internet a la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del Ministeri d’Educació i Cultura.
Deixa un comentari