Des de molt nin m´ensenyaren una gran veritat, no hi ha mal que per bé no vengui, això és el que me va pasar quan vaig saber que Llorenç Alajarín va publicar que ” el conde Rossi ” el feren fill il.lustre de Son Servera, cosa natural i gens estranya a les hores, cosa diferent és que a día d´avui encara ho sia.
El fet desgràciadament no me va estranyar massa, però si que va moure en mi la curolla per tornar a interesar-me per uns fets que a dia d´avui més de 80 anys després segueixen tant i tant oscurs, per això i per moltes coses més és d´agrair que a pesar de tantes portades a la cara , decepcions i altres pitjors calificatius, hi ha gent que seguesqui tengent aquestes ganes per sercar la veritat.
La veritat de la història de que va pasar aquells anys a Son Servera i el per què varen pasar no la tenc ara, ni molt menys abans tant clara com la que va pasar a Artà, el meu poble de naixament i òn vaig viu fins que me vaig casar. Però desgràciadament és bastant semblant, de fet fins el 1820 eran terres del mateix municipi. Les condicions de vida era molt semblants, eran 2 pobles que vivien del camp, des de sempre terres de senyors, criats i capellans. Uns volien seguir amb els seus privilegis de sempre, tenien els seus arrambats, els seus amos que feien que les coses i les condicions canviasin poc o gens, i sempre podien ajudar-se dels capellans, i per altre banda uns altres sercaven un canvi per poder millorar les seves condicions de vida, abans d´esperar a arribar al cel, òn tal com deien els capellans serien recompensats de totes les penuries pasades.
L’arribada de la tan esperada Républica per uns no canvia massa les coses, i això augmentà la frustació dels qui pitjor ho pasaven, fins que l´Octubre del 34, les coses ja estaven tant malament, que si be la Guerra encare no havia començat, els bàndols ja estaven molt definits i les diferencies ja eren insalvables. Des de les hores tot es va radicalitçar, en exces, neix Falange, inspirada en els moviments fascistes d´Alemanya e Italia, neixen molts de partits d´esquerra. A les eleccions de febrer del 36, guanya l´esquerra i els 5 mesos seguits tot varen ser provacions d´un bàndol i d´un altre. Recoman llegir el llibre d´en Jaume Morey i segir el diari que el Pare Ginard feia al 36, dels aconteixaments d´Artà, en vistes a poder fer l´Argument de Sant Antoni, per poder entendre com uns fets del dia a dia poden afectar tant en el pensament d´una persona tan sabia i que sabia bé qui era qui.
Els fets que pasaren llavors, la Guerra a casa, haver de sortir del poble, per anar a la seguretat del poble vei, òn trobares la mort, per una errada d´uns avions amics, la represió, ” anaven a caçar conills, però eren homes “, les morts, l´oli de reci, les presons, tantes de presons i tants d´alliberaments amb trampa mortal, la depravació de la justicia, els camps de traballs forsats, els oblids intencionats, la desmemoria, la por, la reserca infructuosa de les despulles, l´amagar els fets. desfressar els fets, les mentides, tantes de mentides que duen a l´esvaiment de la història més tragica viscuda recentment al nostres pobles, és la vergonya i és la taca més gossa que pogem dur.
No entra dins el meu cervell com és possible que després de més de 80 anys, encare sapigem tant poc i ens importi tant poc. Me fa molta feretat veure com molts dels fets que pasen a dia d´avui sóm molt semblants als que pasaren en un pasat i dugeren al desastre als nostres padrins.
No vos confongeu no és rencor, ni voler guanyar una Guerra perduda, aquets sempre han estat els arguments per que les coses quedin com estan,
Faig el possible per posar-me dins la seva pell, dins la d´uns i la dels altres i tenc d´admitir que en igual circunstancies, segurament no hages actuat millor. El que deman és simplement és una questiò de desantarrar d´un pic les veritats, tenir una mica de generositat, d´humanitat.
Deia que son pobles semblants i en la creu dels caiguts, també ho són, tan a Artà com a Son Servera, encare hi és. Evidentament a Artà esta amagada, hi has d´anar aposta, posiblement l´emplaçament tenges que veure en la vergonya de les 2 bombes de 100 kilos que amollaren per error els avions d´en Rossi i les 11 morts que deixaren, 2 serverines, mare i filla. Per contra Son Servera, va ser el poble que més sofri”la barbaria dels rojos” ( no hi entraren els rojos i els saquetjos i les pixerades i altres obsequis que hi trobaren damunt els llits. varen ser més bé, obra dels falangistes ) per tal honor la creu havia d´estar ben enmig del poble a la vista de tots. 2 pobles semblants que han tengut governs progresistes i d´esquerres però les creus no han caigut, cosa contraria ha estat, per exemple a Manacor, ón a pesar de tenir governs de dretes ja no hi creus. Creus, sense placa a un lloc i amb una placa que és va canviar a un altra, ara recorda a totes les victimes de la Guerra Civil i li falta el nom de sa llumbrera, o millor dit de s´ignorant, que se li va ocorre que aixi tot hom quedaria homenetjat, sense saber que per molts la creu era tot el contrari a un homenatge.
A mi personalment no me fan vergonya les creus als caiguts, i si a algu pot interesar la meva opinió, la deixaria estar i feria el possible per convertir la plaça en un vertader homenatge per tots, uns i als altres, una plaça per la pau, òn tots poguesin saber el que va pasar, per poder aprendre a que si en un moment mos pogem trobar en aquelles circunstancies sapigem actuar millor, voldra dir que hem apres sa lliço que va costar tant als nostres padrins, d´una banda i de l´altre. Aixi posiblement un estaria orgullos de fer-se una foto a aquesta plaça i no ser com aquets estrangers que van al mercat i es fan aquesta foto sense saber que representa aquest lloc.
Gràcies Llorenç, Jaume Miró i molts d´altres per ajudar-mos a saber.
Biel Tous Santandreu
Leave a Reply