Parlem de Catalunya

Connexió Madrid, una secció d’opinió de Salvador Moreno

 

“No creem traumes innecessaris en una societat complexa que ha sabut conviure unida durant més de 500 anys, i que ens ha fet una de les nacions més pròsperes del Món”

M’agradaria començar aquesta secció xerrant de, com molt bé diu es títol, Catalunya. Fa unes setmanes vaig tenir es plaer de visitar la Ciutat Comtal, i em vaig fixar en un detall curiós: ses estelades, que pengen de moltes balconades (que no són totes, ni de bon tros) s’han començat a desgastar, a descolorir. És es símbol de sa deriva d’un procés que s’està allargant massa. I és que passa es temps i sa solució no arriba.

Ja fa més de 5 anys que, el President de la Generalitat en aquells moments, Artur Mas, va reunir-se amb el President del Govern de l’Estat, Mariano Rajoy, al qual li va demanar un Pacte Fiscal, és a dir, avantatges fiscals similars a ses que tenen País Basc o Navarra, pel simple fet de ser catalans. Evidentment, sa resposta va ser un NO rotund. Des d’aleshores, es polítics independentistes catalans, van entrar en una espiral de “bogeria democràtica” que els ha duit a convocar eleccions 3 vegades en 7 anys, a realitzar un referèndum il·legal, i prendre una sèrie de decisions polítiques sectàries que han conduit a sa terra de Gaudí i de Dalí a un punt de no retorn, a una situació de tensió territorial difícil de solucionar.

Algun fanàtic independentista pot esgrimir com a argument que els Articles 137 i 148.1 de la nostra Constitució deixen sa porta oberta a s’autorització de referèndums. És fals. Aquests articles no parlen d’autodeterminació, sinó que parlen des dret de les Comunitats Autònomes a adquirir una sèrie de competències (sanitàries, educatives, inclús consultives) que sí són reconegudes per l’Estat. Però en cap moment es parla de sa realització de referèndums amb s’objectiu de destruir sa unitat d’Espanya. Un dret d’autodeterminació, per cert, que sí reconeixia la Constitució de l’Antiga Iugoslàvia; i tots sabem en quines condicions va acabar aquest territori balcànic: prop de 10 anys de guerres consecutives entre pobles germans que van causar milions de morts i refugiats.
Però, per si hi ha algun dubte, l’Article 2 ho diu ben clar: “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. Per tant, tota persona que hagi jurat-promès la Constitució assumeix tot lo que aquesta diu i, conseqüentment no pot fer altra cosa més que complir-la i fer-la complir; això és, fer que qualsevol intent de separar Catalunya de sa resta d’Espanya sigui en va.

Així ses coses, Puigdemont i es seus sequaços ho tenen realment cru per travessar es pont cap a sa independència. Amb la Constitució a sa mà, sa unitat d’Espanya és indestructible. Per tant, sòls els hi queden 3 solucions possibles: sa primera, i sa que consider més arriscada i violenta de totes és sa declaració unilateral d’independència i sa subsegüent aplicació de l’Article 155, allà on s’exposa que “si una comunitat autònoma no complís les obligacions que la Constitució l’imposa (…) el Govern central (…) podrà adoptar les mesures necessàries per obligar-la al seu compliment de manera forçosa”; una situació extrema, de conseqüències imprevisibles: millor descartar-la. Sa segona solució és què en el Parlament de Catalunya es proposi s’elaboració d’una espècie de Pla Ibarretxe, que passi a votació al Congrés dels Diputats, on es polítics independentistes puguin plasmar-hi sa seva aspiració de demanar al “poble de Catalunya” sobre es seu destí, és a dir, que el Govern català tengui sa potestat per a realitzar referèndums sobre independència o sobre lo que vulgui, quan vulgui. Però no sortiria endavant: sa suma de constitucionalistes – populars, socialistes i ciutadans – tombaria sa proposta. Sa darrera i única solució què, en sa meva opinió, pot solucionar aquest desgavell és sa tornada a sa centralitat d’aquell partit polític que va governar Catalunya pràcticament tot es temps des des final de la Transició: Convergència Democràtica.

Convergència ha de deixar d’anar de sa mà d’Esquerra; es resultats parlen per sí mateixos: des de que s’ha iniciat es procés independentista, ERC ha anat guanyant terreny a una Convergència que va camí de sa irrellevància política. Convergència ha de recuperar s’esperit col·laboratiu que va fer florir Catalunya. Sòls així, amb sa tornada a sa moderació des partit nacionalista català, què és es partit que fins ara ha vertebrat Catalunya (encara que em sapi greu que així sigui, ho reconec), es podrà posar remei a aquesta solució. Quan això es produeixi, es podrà negociar amb el Govern Central tot allò que el Govern Català consideri oportú (finançament, traspàs de competències, etc.), això sí, sense sortir-se des marc constitucional.

En conclusió, m’agradaria fer una reflexió final. El Món està canviant a passes de gegant, i canvia cap a sa unió, no cap a sa desunió. No construïm doncs murs entre europeus, entre espanyols, entre propis catalans. Treballem per tot allò que mos uneix i treballem també per fer que cada vegada ens separin menys coses. No creem traumes innecessaris en una societat complexa que ha sabut conviure unida durant més de 500 anys, i que ens ha fet una de les nacions més pròsperes del Món.

 

Salvador Moreno Sancho
President de Noves Generacions del Partit Popular de Son Servera