“Mal llamp haver escoltat tant l’assessor, que volia donar lliçons de tot i de quasi res no sabia, i no haver escoltar els tècnics esportius en nòmina de l’ajuntament, que si saben molt en la matèria, són altament discrets i sempre amb una predisposició a donar una mà”
Ara que torna a estar damunt la taula la concessió del gimnàs i de la piscina climatitzada del poliesportiu serverí a una empresa privada, per ventura no estaria de més fer una micona la vista enrere i veure si les decisions preses pels diferents governs municipals dels ajuntaments de la nostra comarca han estat encertades o no, si han seguit qualque planificació, si hi ha hagut qualque estudi de viabilitat de les diverses instal·lacions o tant sols s’han limitat a copiar el que ha fet el poble del costat.
Per estudiar aquests fets, permeteu-me anar enrere fins als anys 80, quan l’esport es limitava al futbol i poca cosa més. Al meu poble de font, Artà, la majoria de partits polítics a l’hora de fer el seu programa electoral, en l’apartat esports, per aquest ordre proposaven millorar els vestuaris de ses Pesqueres, fer una voltadora i una pista per als cavalls. Al cap de 4 anys no s’havia fet res i les propostes eren les mateixes… i així anàvem. Tot amb aquestes, un grup de joves del poble tengueren la curolla de començar amb uns altres esports, com el vòlei i el bàsquet; en el cas d’Artà començàrem a jugar a les pistes de Na Caragol, gràcies a dues cistelles que ens va comprar l´Ajuntament, sense vestuaris, sense saber molt bé què fèiem, però amb molta d’il·lusió.
Al cap d’un any els gabellins també feren un equip i començaren a jugar a les pistes de Na Tocanera i un any més tard el batle Xisco Barrachina contactà amb en M.A. Calviño, C. Bordal, Dioni, etc. per crear un equip de bàsquet a Son Servera, que jugaria a les Escoles Velles, al costat de l’estació de l’enyorat tren. Cal dir que molts d’aquests no partien tan a les fosques, ja que havien jugat abans amb el Perles de Manacor. Per Sant Llorenç també feren igual, fins i tot foren pioners en el bàsquet femení.
En pistes exteriors, amb vent i fred a l’hivern, anàvem fent i aprenent de mica en mica; quan plovia els àrbitres no ens deixaven jugar perquè la pluja banyava les actes i els auxiliars de taula no podien fer feina, i això que pot parèixer un avantatge davant el futbol, puc dir que no és així. Record que un equip juvenil de Capdepera va haver d’anar fins a tres pics a Sóller i així i tot el partit mai no va arribar a acabar.
Amb l’arribada dels anys 90 aquests problemes es varen anar solucionant amb l’arribada dels poliesportius i això que pareixia un luxe i que semblava que acabaria de rel amb tots els problemes no va ser talment així, deixant de banda que els poliesportius es construïren on els ajuntaments tenien terrenys disponibles i que no en tots els casos eren els ideals, sense anar més lluny el d’Artà està dins una torrentera i més d’una inundació ha sofrit, o el de Son Servera que té les jardineres del costat de la carretera a una major altura que la pista i per tal motiu aquesta també ha begut més del que era necessari.
Així i tot, el primer gran problema fou que els ajuntaments havien construït els poliesportius amb subvencions diverses, però a partir d’ara havien de pagar totes les despeses de manteniment de les noves instal·lacions i per arreglar-ho pensaren en els bars, en crear un concurs i donar-los-ho en explotació a canvi d’uns doblers i d’uns serveis. Supòs que tots recordam el primer bar del poliesportiu serverí; no anàvem al poli per fer esport o per veure els esportistes del poble, però si per dinar-hi els diumenges o entre setmana; ho mirem per on ho mirem, no sembla del tot correcte, però tampoc no ho va ser que estàs tants d’anys tancat, i això que gràcies a en Joan Pistola almenys al cap de molt de temps arribaren a posar una trista màquina de begudes i una de cafè. Cas semblant va passar a Capdepera i un molt més sagnant a Artà, on desgraciadament agafaven les primeres bauxes i gateres els al·lots i al·lotes de 15 i 16 anys; aquests mateixos que uns havíem entrenat des de ben menuts a la pista, just uns quants metres més avall.
Just uns parell d’anys més tard arribaren les piscines exteriors, per mi un dels majors encerts perquè donaven vida al poliesportiu durant els mesos d’estiu quan totes les competicions estaven aturades. A Son Servera, els dimecres l’escoleta d’estiu hi feia diada i molts de pares i nins aprofitàvem per dinar al bar del poli. A Artà, més lluny de la platja, per 100 pessetes i més tard 1 euro per cap una mare o un pare podia passar tot un dia d’oci amb els nins. Si a l’horabaixa es feia un partidet de futbet, llavors podien pegar un capfico i fins i tot quedar a sopar allà mateix. Però aquestes piscines exteriors, tret de la de Sant Llorenç, es convertiren en climatitzades, tot cercant una millora, en el meu modest entendre el poble perdé un servei, perquè des de llavors s’acabà poder anar a nadar lliurament; a l’hivern encara faràs un esforç i et compraràs el gorret i pagaràs la quota, però a l´estiu entrar dins un recinte tancat per nadar poques ganes fa.
La primera piscina climatitzada es va fer a Artà i, com els bars, ja no era municipal, era privada; uns dels accionistes és un amic meu i quan m’ho va comentar des d’un primer moment li vaig dir que no veia el negoci de cap banda; ell m’explicà els seus projectes i l’estudi de viabilitat fet (estudi molt consemblant al fet per Algalia i per tècnics catalans en piscines de Catalunya ) on es té molt clar que hi pot haver una piscina climatitzada per un diàmetre de 30 km i per una població de 30.000 habitants. De seguida li vaig demanar… ‘i quan els altres ajuntaments del voltant en facin una què passarà?’ La pregunta va quedar sense contestació.
Des d’aleshores a la comarca ja hi ha tres piscines climatitzades: una a Son Servera amb una concessió a una empresa privada i una altra a Capdepera, que pareix que després de tants d’anys encara no tenen clar què fer amb ella, ni tenen piscina a l’estiu ni a l’hivern, si bé pareix que dins poc temps sortirà a concurs i si es així i el guanya qui pareix que ho farà una mica més de brou hi haurà! Mentrestant, a Sant Llorenç els llorencins sí que es poden banyar a la piscina municipal a l’estiu per 2 euros, si bé encara segueixen sense el bar per quedar-hi a dinar i tanquen els migdies.
Davant tot el que hem exposat, crida l’atenció que en cap moment els nostres governants dels diferents municipis de llevant han tengut a bé pensar en mancomunar serveis, igual ens hauríem estalviat més d’un mal de cap; o bé pensar si externalitzar serveis és la solució, igual vist el cost que ens suposarà als serverins aquests 25 anys per no gaire més cost ho haguéssim pogut dur des del mateix Ajuntament. Em deman si des de l’ajuntament no haguéssim pogut subvencionar part dels cursos pertinents a joves del municipi i ara serien els monitors, hagués costat més, però el poble possiblement també hi hagués guanyat més. Hi havien tantes preguntes a fer-se abans i que no es varen fer… i ara ho pagam! Mal llamp haver escoltat tant l’assessor, que volia donar lliçons de tot i de quasi res no sabia, i no haver escoltar els tècnics esportius en nòmina de l’ajuntament, que si saben molt en la matèria, són altament discrets i sempre amb una predisposició a donar una mà.
Esper que aquesta primera part us hagi agradat i si és així convidar-vos a llegir la segona en la propera entrega de la revista.
Biel Tous Santandreu
Deixa un comentari