Serverines i serverins aquí presents. Benvinguts i gràcies per la vostra assistència.
I quan dic serverines i serveríns, vaja també per totes aquelles persones que han vingut de fora poble per treballar i viure amb noltros, i que m’hos ajuden a fer es poble més gran.
Estic molt orgullós de ser és pregoner, aquest any, però també vull dir que crec que hi havia persones més qualificades per dur endavant aquesta tasca. Per lo tant per reclamacions us he de dirigir a sa meva dreta i a sa meva esquerra. Jo som músic……… Sense solfa.
Dit això, Sr. Batle i Sr. Regidor de festes, si em donau és “sus”, començaré és pregó………….
Aquest pregó vull que sigui un homenatge a Son Servera, recordant un fet que em marcaren i em donaren caràcter com a serverí.
De sa meva vida professional com a periodista ni la vull manta. La deixo dins el sac de l’oblit.
Com sabeu molt de voltors, he tengut sa sort de ser fill de serverí i veïnat des carrer des Fang, ara Carmelites. És una sort ser serveri perquè et dona un segell de bonhomia. Homes honrats i dones honestes i ben guapes, no era “raro” que els homos de fora poble vengueren per Son Servera per a veure si podien “pescar” a una serverina, sobretot és manacorins, però ses nostres al·lotes, bé lis ·cantaven aquella cançó que deia: “M’estim més un serverí/ que vagi en cos de camia/ que tota sa galania/ que té aquest manacorí”.
Quan vaig començar a tenir ús de raó, mon pare, em va començar a parlar de Son Servera, vivíem a Ciutat, i era un home que tenia, pels seus fills i després nets una gran imaginació, et contava un coverbos que no sabies, on començava o acabava sa realitat, a on era sa ficció. Per parlar-me de Son Servera, emprava aquestes contarelles.
– Miquelet -me deia- quan jo tenia uns deu o onze anys, ma mareta a sa sortida de sol me cridava. Jo pegava bot des llit, em vestia, em posava ses espardenyetes i cap a sa cuina. M’esperava una xicra de llet calentona i a dins un sarronet, ma mare mi posava, una capseta de betum, que havia ben netejada, amb una dotzena d’olivetes, un crostó de pa i una botella d’aigua.
Jo ja començava a estar en sa boca mig oberta.
– I que feies amb això, mon pare?.- li demanava.
– Agafava porta i cap a sa plaça. – em contestava -. A devora es pou m’esperava és meu amic, en Pere “Peixet” i tot dos, ringo rango, enfilavam cap a ca s’Hereu i Son Corb per arribar a Son Floriana, on mon pare, és teu padrí “Miquelet”,hi tenia un cortó llarg de terra, amb una caseta i una soll amb sis porcs i un verro. Amb arriba aquí, jo ja tenia tota sa boca ben oberta.
– I que fèieu tu i en Pere Peixet?. – Li demanava.
– Obríem sa porta de sa soll, fèiem sortir és porcs i, au, les dúiem a pasturar. Un dia per Son Corb, altres per ses Planes, Port Vell, Son Sard o per allà on m’hos semblava. Pe’s Cap des Pinar, no. M’hos caia massa enfora.
“Cap allà és migdia, -continuava mon pare-cercàvem una figuera que tengués un bon redós, una bona ombra i jo i en Pere “Peixet” m’hos repartíem ses olives i és crostó de pa. Donàvem bon comptede sa botella de s’aigua, per tenir es carcabòs desembossat i net i amb sa panxa ben plena, a s’ombra de sa figuera, esteniem una flassada i fèiem s’horeta”.
Jo ja estava tot bocabadat i amb uns ulls com a plats.
Mon pare, continuava:
-“Quant havíem fet sa digestió i teníem sa panxa en posició d’agraïment per els aliments rebuts, jo i en Pere “Peixet”, tornàvem és porcs i és verro a sa soll i tornàvem cap a Son Servera. Pujàvem sa costa de Son Corb fent bots i cucaveles, pareixíem en “Piculin” i arribant a es Pou des Carrer des Fang m’hos despedíem fins al se’n demà”
Així, mon pare, em familiaritzava amb Son Servera. Curiosament, quan vaig tornar de Barcelona, un dia que tornava de sa feina, entrant a ca nostra, vaig sentir parlar a mon pare amb ses meves filles, Xisca i Maria i vaig quedar esglaiat quan vaig sentir que les contava és mateix coverbo que m’havia contat a mi de petit. No importaria dir-vos que ses meves filles badaven una boca de pam i
i mig, no se perdien calada d’ allò que les contava es seu padrí. I quan en Rafel i en Miquel, els altres dos fills, tengueren edat per escoltar, i fins i tot és meu fiol-nebot Jaume Orlando, també varen sentir és coverbo. Sa capseta de betum amb una dotzena d’olives, és crostó de pa, sa botella d’aigua i és sarronet, ja formaven part de sa història de Ca’n Vives. I en Pere “Peixet” ja era de sa família.
Però és meus records des poble, damunt és terreny, daten de quan tenia uns sis o set anys en què veníem, ma mare, sa meva germana i jo, a passar part de s’estiu a sa caseta des padrí a Son Floriana.
Sa caseta era espaiosa pero no tenia, naturalment, ses comoditats de sa ciutat. No hi havia llum però a mumare no li preocupava perquè tenia dos fanalets de “carburo” que feien una lluminària. S’escusat era fora de sa casa, feta de mitjans prims per preservar sa intimitat i per porta una cortina de “llengos” mallorquines que li donava un aspecte sumptuós. Una bona post per seure en comoditat, digne d’un trono, amb un bon forat enmig, condició com podeu pensar indispensable. Això no vol dir que ses mosques no te molestassin sa feina i les tenies que anar espantar o que algun dragó te estroncàs alguna premuda. Però bé, estiuejar al camp no era tot, flors i violes.
És vespres, ma mare, agafava un fanelet de “carburo” i per es “caminoi” que s’havia fet a força de trepitjades, fent-mos llum, anàvem cap a sa fonda de Ca’n Cupa, on està s’hotel Cala Bona. Sa gent gran de Cala Bona hi feia sa vetllada, mentre que és nins anàvem a jugar a sa terrassa de ca’n Socorrat que estava allà on hi ha és menjador de l’hotel Consul.
Quan és grans aixecaven taula, ma mare tornava a agafar és fanalet de “carburo”, sa meva germana i jo m’hos hi posàvem darrera i “caminoi” amunt cap a sa caseta.
Quin temps, aquells!
Tots és pobles han tingut és seus personatges peculiars, històrics diria jo, i Son Servera no va ser una excepció. De sa meva infantesa record amb molta de golafreria a l’amo “Cea Blanca” perquè era és gelater des poble. A ca seva tenia es “laboratori” on feia és gelat i lluïa un bon carretó, ben guapo, amb el que sa passejava pel poble i que només sortir de ca seva ja estava enrevoltat de nins produint salivera que, previ pagament, m’hos cruspíem un “cucurutxo” de xocolata, vainilla, fresa o de lo que fos. L’amo “Cea Blanca” en feia de gelats de tots és sabors i colors.
Tots els nins des poble estimàvem l’amo “Cea Blanca”. Un altre personatge va ser en Jaume Calafat, valldemossí, que recalà al nostre poble per sa seva professió de picapedrer i sa va casar amb una serverina. Era glosador, participava a mil i un combats de glosàs i era home inquiet i aficadis. Estava, com és juavert, a totes ses salses. Sarau que es feia, sarau que ell hi participava i organitzava.
Gran rebombori es va armar quan, artísticament, es va associà amb una cantant, na Lina del Levante i fins i tot varen fer una actuació a sa televisió. En Calafat va ser un personatge popular a Son Servera i pobles veïnats.
Me conta mon pare i això no sé si era un coverbo o realitat, que va ser testimoni de s’arribada per primera vegada des tren a Son Servera. Em va dir que li deien “és carro de foc” i això em fa dubtar si era o no, realitat. De tot és sabut que és indis del oest Amèrica, a el tren li deien “carro de foc”. No vaig esbrinar mai si mon pare seguia donant llargues a sa seva fabulació o si, en realitat, també es Severins li deien és “Carro de foc”.
Em conta mon pare que és diumenges tota s’al.lotimeia anava a veure arribar és tren i jo record, quan tenia un quinze o setze anys, que amb es amics també ho fèiem i quan se n’anava cap Artà, m’hos faltava temps per anar a es passeig que era caminar desde sa plaça fins a devora de sa Caixa, amunt i avall, com si de una processó se tractàs, vetlant s’al·lota
que m’hos agradava i mirant com, fent és roncero, m’hos podíem posar a el seu costat. He de dir que en mig de sa plaça hi havia un cadafal d’obra, redó, on hi es posava sa banda de música i feia unes bones tocades.
És dissabtes eren dies de cine , també de corredisses, perquè just quan acabava sa pel·lícula, en “Voreta” m’hos feia sa senya que consistia en una apagada general de llum, d’un o dos segons de duració, per avisar-mos que teníem uns quinze minuts per arribar a ca nostra, buidar sa bufeta i aficar-mos dins els llençols. Motiu?. Perquè passats aquests minuts en “Vorete” tirava de palanca abaix i és llum se n’anava fins al sens demà per el matí.
Era qüestió, per ses emergències, de tenir a mà una capseta de mistos i una bona espelma.
Eren temps feliços però algun que altre “susto”, també el t’arrambaves.
Record que un dels estius, varen passar abans d’anar a Son Floriana, uns dies a ca’s padrins, sa meva germana, sa meva cosina i jo. Elles dormien a un quarto a peu de carrer des Fang, i a sa primera nit ho varen passar pillo. Quan es varen aixecar varen escometre a sa padrina.
– Padrina, ahir vespre al poc d’estar en el llit nos vàrem començar a donar-mos cops per sa paret. Toc, toc, toc. Esteiem molt asustades.
Sa padrina “Magina” no les va fer cas però al matí següent, altra vegada, ses dues floretes estaven alçurades:
– Padrina, m’hos tiraran sa paret a baix. Tenim por. No hi volem dormir més a aquest quarto.
Sa padrina “Magina” ja havia esbrinat allò que passava però no les va voler descobrir és “pegat”.
Les digué:
– Avui és dissabte i hem d’anar a n’és cine, quan en sortiguem ja us diré coses.
És vespre, sa padrina va dur al cine a sa meva germana i cosina i tornant a ca seva, quan varen ser a el cantó de sa granja ja varen començar a sentir, fluixet, és “toc, toc, toc”.
– Padrina, ja ho començam a sentir.- varen exclamar, tot asustades.
A mesura que sa acostaven a es carrer des Fang, devora es pou, ja se sentien es “tocs” en més claredat. És “susto” ja les feia batega és cor més fort que sa màquina des “carro de foc”.
De cop i volta, una casa abans d’arribar a ca sa padrina, tenia sa finestra des carrer oberta i ben il·luminada i d’allà sortien és “tocs”. A sa meva germana i cosina les costava caminar, sa padrina les havia d’arrossegar i quan varen ser a s’endret de sa finestra, veren es seu veïnat, l’amo Toni Fiol, braç alçat amb una espècia de massa a sa mà que la anava descarregant damunt una taula, “toc, toc, toc”. I que me’n direu?. L’amo Toni era es carté des poble i cada vespre, damunt les deu i buscàs, començava sa tasca de matar és segells a ses cartes que en l’endemà havia d’enviar a Ciutat.
– Ho veig, pometes -les va enflocar sa padrina- d’on surten es tocs?.
Record entranyable és també sa meva estada a ses Escoles Velles. És recreo ho fèiem a el que és avui és carrer Mare de Déu de Lourdes i record que jugàvem a futbol. Dues pedres marcaven ses porteries i sa pilota la m’hos fèiem de pedaç. Procuràvem vetlar a ses nostres mares perquè quan tiraven unes calces per inservibles noltros les recollíem i les anàvem omplint de pedaços i donant-los forma redona. Eren temps de postguerra i tenir una pilota de goma era un luxe excessiu.
Però ses pilotes de pedaç duraven poc, ses calces que tiraven ses mares, tenien tantes “carreres” que poc m’hos duraven però un bon dia, un al·lot, se presentà amb una calces ben noves i lluentes. Vàrem fer una festassa. M’hos va sortir una pilota que feia alabera.
És dia que l’estrenàvem, l’amo de sa pilota, no va pensar a agafar és berenar i sa mare va venir a dur-li mentre fèiem és partit. Jo vaig veure que aquella dona no perdia calada a sa pilota però no va dir res i s’en va anar.
El se’n demà, aquell al·lot va venir sense sa pilota, més mustií que una fulla de parra seca i per seure, ho feia de costat, només podia emprar una anca. Es veu que sa sabatilla de sa mare havia fet més matx a una que a s’altra.
Després d’haver estat deu anys a Barcelona, on vaig estudiar , treballar i casar-m’hi, vaig retornar a Mallorca. Ràdio Popular m’havia fet ofertes de feina i és diari “Baleares” també per el que vaig considerar que era hora de tornar.
Un bon dia, estant en el diari, és porter va venir fins a la meva taula i em digué que hi havia tres senyors que volien parlar amb mi. Vaig anar cap a l’entrada i em vaig veure a ses forces vives de Son Servera. En Toni Vives “Llanut”, batle. En Serafí Morey de s’hotel Levante i en Toni Sureda “Botó”, en el cel sian els tres.
Uep, bergants! –les vaig dir-. Qué veniu a fer es ple aquí?.
No fotre. Som sa comissió de festes –em digueren- i venim que m’hos donis una mà. Com veiem que dus molt d’artistes a sa Ràdio i les fas moltes entrevistes a el diari, hem pensat que bé m’hos podies donar una bona ajuda per fer sa programació de ses berbenes.
I a partir d’aquell moment les vaig ajudar en el que vaig poder. Record que anys després, sa comissió de festes encapçalada per es batle, Antoni Vives, va ser la formada per en Xisco Andreu “Jan” i en Biel Blanquer “de Sant Jordi”. Amb un i es altres i vaig col·labora amb molt de gust.S’idea que vàrem posar en pràctica va ser tenir un bon fons, és a dir una bona base a carreg de conjunts mallorquins de primera línia i propers a Son Servera, “Los 5 del Este”, “Grupo 15”, “Amigos”, “Valldemosa”, Margaluz, “Bronze” i sobretot és “Javaloyas” que era un tir segur, un “amollar bolla”.
Per altra part jo cap allà es gener de cada any em posava en contacte amb ses cases gravadores, en totes hi tenia moltes bones amistats, per saber quin llançament ferien de cara s’estiu i així poder contracta artistes o grups que per es mes de juny sonassin molt i així varen venir a ses nostres berbenes gent com s’Orquestra Meravella del mestre Ferrer. Tony Landa, Peret i sus gitanos, Georgie Dann, “Pop-Tops”, “Mocedades”, Nino Bravo que va tenir tan èxit que el varem contractar pels anys següents però que en un desgraciat accident va perdre sa vida i ja no va poder complir es contracta. Es “3 sudamericanos” estaven anunciats però una setmana abans, l’Alma Maria, sa veu des trio va tenir un avortament i no varen poder venir.
Però ses campanades grosses varen essser per sa venguda l’any 1972 de la Sarita Montiel i l’any següent na Carmen Sevilla amb l’Augusto Algueró. Dues super-atraccions de luxe de las que tot Mallorca en parlà.
Convençer a Pepin Tous, bon amic meu, mentor, mànager, representant i marit de la Sarita va ser una batalla èpica, em va costar suor, llàgrimes i sang. Però ho aconseguirem.
Igual de malament ho vaig passar per convencé a l’Augusto Algueró, marit de la Carmen Sevilla perquè vengués a “un poble”, tot tenint una bona amistat, és punyetero, sa resistia fins que vaig acudir al seu pare del qual també era molt amic i col·laborador. L’Augusto Algueró, pare, ho va arregla tot i la Carmen Sevilla vingué a Son Servera. Anaren a rebrer-la a l’aeroport es Batle, Toni Vives i la seva senyora, Joana, amb un bon ram de flors, que no es va voler perdre l’arribada de la “Carmen de España” i conèixer-la.
Però no tot eren flors i violes. Quan jo tenia barca aparcada en es Mollet, un dia vaig decidir a anar a fer una pescada i davant s’hotel Cala Bona em vaig trobar un grupet de Severins i Calaboners, discutint.
Us veig molt alçurats. –les vaig dir.
Anat bé que venguessis perquè te volíem veure. –m’escometeren- I què te penses?. Ell ara m’hos volen treure sa “roqueta”. Ports vol dur a terme un embelliment des Mollet i es veu que sa “roqueta” les fa nosa. I es poble no vol que la treguin. No ho consentirem.
Sa “roqueta” era una penya, també li deien “sa penya d’en mig” que estava entre sa vorera de s’aigua, davant de s’hotel Cala Bona i és fanal de damunt es Martell. Ben en mig. Tots és al·lots, quan apreníem a nadar, el primer que fèiem es anar nadant fins a sa “roqueta”, agafar alè i seguir fins es fanal. Una vegada descansats, feien es viatge a la inversa i……. Ja sabíem nadar. Naturalment a partir d’aquell moment, quan anàvem a nadar a es Mollet no tornàvem a ca seva sense haver fet una o unes quantes nadades a sa “roqueta”.
Idò aquesta roqueta, és malanats de Ports la m’hos volien enviar a “porgar fum”.
Bé –les vaig dir- i que voleu fer.
Fotre. –em digueren- que tu facis uns bons escrits. Que facin fum, damunt és diari explicant és malestar des poble. I que no ho consentirem.
Jo, passant per alto des fum, vaig fer el que vaig poder però sabia que no hi havia res a fer. No se podia deixar aquella “roca” en mig des port, tal com sa projectava, perquè més d’una barca l’haurien besat.
I així va ser. Com aquell que no fa res, Ports envia una barcassa amb sos armetjos necessaris i amb un obrir i tancá d’ulls sa “roqueta” va desapareixia. “Nunca más se supo”. Mentida. Està exposada damunt és passeig des Mollet, no hi podem anar nadant però si passejant. Així no m’hos banyam.
Anys després, uns amics, me digueren, “per fer es Thalasa, be vesin pogut deixar sa roqueta”. Pot ser que estiguessin carregats de raor. És “Thalasa” és un autèntic gra a es…… be, entre anca i anca.
I com sia que en Piculín “Cap d’olla” m’hos espera, aquí poso per acabat és pregó, que ha estat una evocació a alguns paratges de sa meva infància i adolescència, un recull de moments que per a mi formen part de sa meva particular història de Son Servera, poble des meu pare i meu.
Per acabar us diré que aquest pregó és un recull de records que me reafirmen en sa meva condició de serverí que ahir, casualment, vaig engrandir gràcies a una conversa per internet entre el meu fill i na Marga Vives. Parlaven de vivències i records de sa seva infantesa i en Rafel li contestà: “Marga, jo tinc aqueixos mateixos records i són tan bonics que sempre que tenc ocasió, dic que vaig tenir la gran sort de créixer on ho vaig fer, un lloc ple de llum, llibertat i gent de la qual vaig aprendre coses que han contribuït ser qui i com som”. És meu fill Rafel, evidentment, es referia a Son Servera. Serverines i serverins, a sa nostra Son Servera.
Serverines i serverins. Siau feliços. Visca ses festes, visca Sant Joan és nostre patró. Visca Son Servera. Amen.
Miquel Vives Martí
22 de juny, Son Servera. Festes de Sant Joan 2018
(fotos: CM7)
Deixa un comentari