Pere Sart
Avui és dissabte, a la taula llarguera del bar dels matiners, hi podem estar tranquils, perquè les dones no hi compareixen. L’escola sol estar tancada, per tant, no importa frissar. El fred també sembla que ens ha deixat, ho sentim per IB3, per no poder continuar amb aquells paisatges nevats, carreteres tallades a més de la nostra de ca s’Hereu, que malgrat l’absència de neu ja fa molt de temps que també hi està.
La gent, sembla que ja hi ha posat call, i per anar a Ciutat a reclamar, amb prou feina es va omplir un autocar.
No fou així per València, que per unes quantes mudes i segurament per altres coses, tota la gent sortí al carrer. I pensar…. en molts que encara tenen la muda del casar per dins l’armari amb les butxaques plenes de bolletes perquè no s’arni.
Pels vitralls i per la cornisa de la casa de davant, en Xisco, que ara acaba d’arribar, ens fa contemplar dues merles que voletegen i s’encalcen sense aturar. Els ametlers comencen a florir, tot pot ser a les portes de la primavera, fins i tot, volar, fer volar les nostres il·lusions, els nostres pensaments, les nostres idees, que aquest dies passats teníem congelades, només el conhort, el poder contemplar les flames de la xemeneia, veure aquells troncs d’ametler, com es convertien en calius, poder torrar una arengada, i una llesca de pa, tantes de coses es poden torrar, menys la còrpora, això que fan els turistes a l’estiu.
A la taula llarguera del bar, avui quasi estam sols, ni tan sols no ha comparegut la cuponera, ni el seu company. Tenim temps de poder fullejar el diari una vegada més.
Fa uns dies tot era d’en Matas, després la neu i ara de n’Urdangarín. Tanta sort d’en Xisco que ha descobert una colla de merles i ens ha fet saber que ja ens estam apropant a la primavera.
En Xisco no és en Paco, que també ben dematí sol venir pel bar, ve ben abrigat: una gorra de punt pel cap, una bufanda pel coll, aquestes dues peces tan habituals en ell, no sé si són obra de la seva dona.
Xerrar amb ell és recordar un passat, que ell visqué en la seva primera joventut a Ciutat, temps d’una postguerra, en un carrer llargarut que el seu nom és el d’uns arbres que solen créixer per les voreres de les torrenteres. Xerrar i fer volar els nostres pensaments, ben acomodats en aquesta taula llarguera i avui dissabte sense presses pel fet de no estar la taula reservada a les nou.
No tothom pot volar quan vol, envio el meu condol als advocats de Madrid, per no haver pogut prendre el vol programat a causa del llargarut cas del llarg Urdangarín, que durà més del previst.
Volar i no volar aquí és la qüestió, veure volar la colla de merles , gràcies a en Xisco, i fer volar un passat, quan la joventut sempre és primavera, gràcies a en Paco.
Leave a Reply