Un futur amenaçador

 

La gran pujada del preu de l’electricitat durant aquest hivern ha tornat posar dins l’agenda informativa la problemàtica del control i la generació d’energia, en aquest cas elèctrica. S’ha tornat constatar que la pregonada liberalització del mercat elèctric no ha suposat cap baixada de preus i ni molt manco ha afavorit la lliure competència, com afirmava el llavors adulat ministre d’economia del Govern espanyol, Rodrigo Rato. Només tres companyies (Gas Natural, Endesa i Iberdrola) controlen el 90% del mercat de producció elèctrica. Un clar exemple d’oligopoli i de les connexions del gran empresariat amb l’alta política.
Però, tal com denunciava en el seu blog el físic Antonio Turiel -membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)-, la crítica política i econòmica generalista ha tornat a obviar la constant amenaça del declivi dels combustibles fòssils (petroli, gas i carbó), la matèria prima bàsica que la societat industrial necessita per generar qualsevol tipus d’energia.

Si el carbó va ser el combustible que va possibilitar la Revolució Industrial durant tot el segle XIX i part del XX, la present societat no hauria estat possible sense el petroli. Pensem només amb la dependència petrolífera del sector primari, dels sistemes de transport mundials i de la indústria, per no anomenar la majoria de l’activitat econòmica del Sistema. Així mateix, són cada vegada més els investigadors que vinculen el creixement econòmic mundial amb la producció i els preus del petroli. Per això, qualsevol turbulència en el sector petrolífer provoca les consegüents baixades o pujades en les economies.
Així les coses, si com afirmen molts científics i investigadors que entre els anys 2006 i 2010 es va assolir la cota màxima de producció, el que es coneix com a pic del petroli (que fins i tot va confirmar la mateixa Agència Mundial de l’Energia), la societat industrial i capitalista en el futur haurà de fer front a un escenari marcat per l’escassetat energètica. I la realitat és que cada vegada costa més extreure or negre de gran qualitat. El cas del fracking és paradigmàtic. Així i tot, en un sector tan estratègic pels poders mundials, monopolitzat per grans companyies privades i per estats autoritaris, l’opacitat sobre les seves veritables reserves sempre serà una constant. No obstant això, tard o d’hora els límits físics del planeta destaparan la realitat.

Com alternativa als contaminants i finits combustibles fòssils, el Sistema aposta cada vegada més per les anomenades energies renovables. Unes energies però, que només poden substituir una petita part de la capacitat de producció energètica del cru (la seva Taxa de Retorn Energètic és molt baixa en comparació al cru).

A més, sense ser independents del petroli, idò és imprescindible en tot el procés (fabricació dels materials, construcció de les infraestructures, transport, etc.).
Sobre les possibilitats de l’altra principal font energètica del sistema capitalista, l’energia nuclear, crec que la seva constatada perillositat, l’alt cost econòmic i ambiental de la gestió dels seus residus i també la seva pobra Taxa de Retorn Energètic parlen per si soles.

Amb aquest horitzó, enterbolit igualment per l’amenaçador Canvi Climàtic, el capitalisme manté l’esperança de la innovació tècnica per poder navegar el més que possible temporal, la qual però també està supeditada a les fonts energètiques i de l’extracció de minerals escassos i finits. Els casos del coltan i del liti, imprescindibles en la tecnologia de nova generació, són també exemplars.
La ideologia del progrés i del creixement, de la qual la ciència econòmica és filla, durant dos segles s’ha mantingut sobre una base no precisament sòlida. Com afirmava el col·lectiu de crítica anti-industrial Los Amigos de Ludd: «Una de las mentiras de la economía moderna fue la de creer, o imponer, que la economía podía producir riqueza a partir de valores abstractos, independientemente de la provisión material de recursos, de su conservación o agotamiento».

En definitiva, tot indica que el planeta ja ha entrat en el que part de la comunitat científica anomena l’antropocè, l’època en què l’activitat humana ha començat a generar efectes massius a nivell mundial. I aquí a Mallorca, una crisi energètica sumada als efectes del Canvi Climàtic tendria unes conseqüències desastroses. No oblidem la nostra total subordinació del turisme i la dependència d’aquest del petroli. Un hipotètic escenari que hauria, des de ja, fer reflexionar a les autoritats i a la societat en general.

 

Antoni Pallicer Mateu