El país es dirigeix cap a la seva pitjor recessió des de la crisi financera de 2003, amb més d’un milió de treballadors acomiadats o suspesos, amb la pandèmia de Covid-19 fent estralls a causa de la desastrosa gestió governamental i amb un sistema de salut en gran manera privatitzat. No obstant això, els capitalistes de la indústria sucrera estan de festa.
En el període 2019-2020, els treballadors de la indústria sucrera han aconseguit uns altíssims nivells de producció: Central Romana, la més gran empresa del sector, va anunciar una zafra de tres milions, dos-cents cinquanta-vuit mil (3.258.000) tones curtes de canya, ha produït tres-cents vuitanta-dos mil (382.000) tones curtes de sucre; cent trenta-un mil (131.000) tones curtes de sucre refinat i vint milions de galons de melassa. Es tractaria de la tercera major zafra de la seva història. Els treballadors del segon major productor del país, el Consorci Sucrer d’Empreses Industrials (CAEI), va fer la seva segona major mòlta, per a produir cent quaranta-cinc mil quatre-cents vint (145.420) tones mètriques de sucre, la més alta de la seva història. El sucre és un dels productes d’exportació amb major creixement enguany a República Dominicana i està baix control de dos poderosos entramats capitalistes.
Central Romana, del grup cubà-estatunidenc Fanjul, té més de dotze mil (12.000) treballadors en la indústria sucrera; per la seva part CAEI, del grup Vicini, cinc mil cinc-cents (5.500) treballadors. Cap de les dues empreses va fer públiques les xifres de treballadors contagiats i morts per la pandèmia o accidents laborals en els seus comunicats celebrant les xifres de producció. Amb la seva demagògia habitual, els comunicats empresarials es refereixen als treballadors com a “herois” i “col·laboradors”. Però la veritat és que tot el mèrit i el risc ha estat dels treballadors, dominicans i haitians, mentre que tot el guany és per als capitalistes.
Com que no hi ha llibertat sindical al nostre país, els dirigents dels pocs sindicats oficialment reconeguts en la indústria sucrera acorden amb els capitalistes les condicions laborals i salarials a esquena dels treballadors i els latifundis sucrers funcionen com a Estats dins de l’Estat, amb la seva pròpia seguretat, els seus propis tocs de queda i limitacions al lliure moviment, sotmetent a milers de treballadors a condicions de semiesclavitud amb la complicitat del govern. Per exemple, en Central Romana es va continuar treballant en horaris diferents de l’estipulat en els decrets d’estat d’emergència.
L’any passat, el govern va fixar el salari mínim dels empleats de la indústria sucrera en 7.633,42 pesos mensuals. La jornada de treball de vuit hores per als treballadors del camp del sector sucrer, els «cañeros», està fixada oficialment en la irrisòria xifra de 198,24 pesos. Mentrestant, al maig d’enguany la cistella bàsica mitjana estava en 31.049,91 pesos mensuals. Això ens dóna una idea de la superexplotació aplicada per aquest sector de la burgesia amb el suport del govern.
A l’altíssima exigència del treball físic sota el sol en temperatures extremes cal afegir que els empresaris solen incórrer fer trampes quan pesa la canya per a no pagar els diners que corresponen per a les quotes de producció. El capitalista es queda amb el que produeix el treball aliè i retribueix al treballador amb una ínfima porció de la riquesa que ha generat. Per això, i pels vincles amb diferents governs, és que aquests latifundistes i explotadors s’han fet amb altres empreses i béns. Insòlitament, milers de treballadors «cañeros» immigrants haitians han hagut de sortir als carrers sistemàticament durant l’última dècada per a exigir que se’ls reconegui el seu dret a la seguretat social, després d’haver dedicat llargs anys de treball a la indústria, amb les seves respectives cotitzacions per a la seguretat social, però els diferents governs es neguen a accedir a aquesta justa exigència.
La Unió de Treballadors Cañeros, que ha organitzat aquesta lluita pel dret a les pensions, també exigeix per a les comunitats dels 411 bateyes(*) existents la construcció de centres de salut i d’educació pública, construcció i reparació d’habitatges, així com l’accés a l’electricitat i aigua corrent, el respecte a la llibertat sindical i augments salarials. Ens solidaritzem amb aquestes exigències i fem una crida al conjunt del moviment obrer i popular a secundar-les de cara a l’arribada del nou govern, davant el qual no tenim cap confiança. Només amb la lluita unitària podrem fer valer aquestes justes reivindicacions. Des del Moviment Socialista de Treballadores i Treballadors (MST)considerem que cap salari mínim hauria de ser inferior al cost de la canastra bàsica mitjana i que tota persona assalariada ha de gaudir del dret a organitzar-se sindicalment de manera autònoma respecte dels patrons i l’Estat, per a negociar col·lectivament les condicions salarials i laborals. Per a fer valer aquests elementals drets democràtics hem d’organitzar-nos i lluitar.
Fiodor Morán
Movimient Socialista de Treballadores i Treballadors (República Dominicana)
________
Leave a Reply