“Si posam els coneixements lingüístics per davant dels coneixements sanitaris, sa qualitat des sistema sanitari balear es deteriorarà considerablement.”
Fa devers 6 anys, José Ramón Bauzà, darrer President popular del Govern de les Illes Balears, es va presentar a les Eleccions Autonòmiques de l’any 2011, amb un programa de govern que incloïa, entre d’altres mesures, acabar amb es requisit de la llengua catalana com a llengua vehicular i indispensable per a ocupar un càrrec dins l’Administració Pública. Fins al moment, i des dels primers governs democràtics de sa nostra comunitat, aquest supòsit no havia estat modificat, malauradament, per cap executiu, ni per part dels populars, ni per part dels governs d’esquerra. Aquesta mesura venia a solucionar certes situacions que, en es dia a dia, i amb es pas dels anys, no s’havien solucionat. Es tema que m’ocupa, i des que puc xerrar amb més propietat (ja que estudiï sa carrera de Medicina des de fa ja 4 anys), és sa necessitat de què, metges i infermers, i en general tota sa comunitat sanitària, estigui obligada a conèixer es català per sa realització de sa seva tasca als hospitals i punts d’atenció primària (PAC’s) de ses nostres illes.
Abans de tot, cal conèixer què en diu la nostra Carta Magna, la Constitució, sobre ses obligacions que tenim els ciutadans espanyols respecte a sa coneixença de ses nostres llengües. Es punt 1 de l’Article 3, diu clarament que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el DEURE de conèixer-la i el DRET a usar-la.”. De ses llengües cooficials de ses diferents comunitats autònomes que així la reconeixen, en es nostre cas el català, es punt 2 de l’Article 4 del nostre Estatut d’Autonomia exposa que “tots (els balears) tenen el DRET de conèixer-la i d’usar-la.” Tot aquest compendi de lleis, aplicades a sa vida diària, venen a dir clarament, què és pacient que té s’obligació d’entendre el castellà, i que es personal sanitari no té perquè entendre el català.
Així ses coses, quan a les Illes Balears s’està demostrant una falta de metges i d’infermers sense precedents, no es pot continuar aplicant aquesta llei absurda que provoca inexorablement, què aquells amb millor currículum professional ( què al final és lo que ens hauria d’importar) no venguin a treballar als nostres centres sanitaris per salvar-mos sa vida. És evident que si posam els coneixements lingüístics per davant dels coneixements procedimentals sanitari-quirúrgics, sa qualitat des sistema sanitari balear es deteriorarà considerablement. I torn a recordar què és es pacient, es qui pes fet de ser espanyol, és es qui està obligat a conèixer el castellà.
Aquesta postura no sòls la defens jo, sinó que es principals sindicats mèdics també han mostrat es seu rebuig a sa pretensió de l’actual Consellera de Salut de Balears, Patricia Gómez, de què el català torni a ser un requisit per accedir als centres sanitaris públics. El Govern de Francina Armengol no hauria de caure en s’error de no escoltar al sector sanitari, del contrari quedaria retratada, ja que, quan era Cap de l’Oposició durant el Govern Bauzà, exigia a aquest un acord amb els professors per aplicar el bon intencionat Tractament Integrat de Llengües (TIL).
Com he dit abans, fa 4 anys vaig iniciar els estudis de Medicina, a sa ciutat de Madrid, capital d’Espanya, lloc des d’on escric aquest article. Durant aquests primers anys, se’ns ha ensenyat, entre d’altres coses, què per arribar al diagnòstic d’una determinada malaltia, pot ser sigui important conèixer s’idioma des pacient, sí, és millor conèixer-lo, aportarà sense dubtes més informació, és un MÈRIT; però és important a s’hora de llegir un TAC, de realitzar una cesària o d’administrar es “Sintrón” als nostres padrins? Evidentment que no.
Leave a Reply