Sant Antoni i el Dimoni

Sant Antoni i el Dimoni
jugaven a trenta-u;
sant Antoni va fer trenta,
i el Dimoni…

«Noooooo, què dius, heretge! Sant Antoni sempre venç el Dimoni! És més bo!»
Això passava per ca nostra quan jo era menuda, i cada any —un grapat de vegades― errava la cançoneta.
I actualment? On ha quedat el vertader esperit de Sant Antoni? O, millor dit, quin és l’esperit de la festa? Tenim respostes de tota mida i color, classificables a conveniència del sector.

Joves de 12 a 17 anys: festa de totes les festes, en què es confon la devoció al sant protector amb la veneració d’una cura intensiva de la ressaca, en el millor dels casos, o d’una UCI mòbil per als comes etílics, i en la qual no hi ha motiu per a un càstig exemplar, perquè, com que és Sant Antoni, els al·lots tenen carta blanca; i els pares ho justifiquen (i es justifiquen, que encara és pitjor) amb l’argument ―i manament suprem de l’educació actual— «i què has de fer, ho fa tothom: un dia és un dia!». Deu saber ningú el sentit ancestral d’aquesta festa?

Pares dels joves del col·lectiu anterior: es passegen pels foguerons amb senalles estibades de menjar i amb els estris bàsics per torrar. També hi han carregat el menjar del jovent —perquè, si els topen abans del coma etílic, puguin posar-se alguna cosa sòlida a la panxa, i fer una mica de paret― i una bona provisió de vi i d’herbes, per no tenir fred. I, per fer veure als fills que, quan s’hi posen, són tan santantoniers com ells, ballen reggaeton amb dessuadores demoníaques, en què les banyes d’un dimoni s’encenen amb luxúria desfocada. Amb tot, no resta cap oportunitat per un copeo coentó.

Ateus selectius: durant tot l’any es postulen en pro d’una llibertat religiosa que persegueix els creients catòlics, a qui anomenen fatxes, i fan campanya per la no incursió de la religió dels padrins a la vida política, social i cultural; condemnen els fets detestables del passat de la religió que va fer combregar els seus pares i, mentre, demanen a crits de «drets humans» que es respectin les religions d’altres contrades; lluiten per la supressió de simbologies cristianes a les escoles i llocs públics…, però en arribar Sant Antoni celebren el sant propi o el d’altri amb una devoció mai vista! I això que, senyores i senyors, sant Antoni, de moment, no és laic…

Ara que…, alerta! Tot i les felicitacions més sinceres a Tonis i Tonines, realment es venera sant Antoni o… el Dimoni? Perquè… aquests darrers anys el Dimoni és el rei indiscutible de la festa i de la bauxa i, llevat de la cantada a l’església dels goigs ―càntics distorsionats, amb notes etílicament destil·lades―, moment que és, segurament, el més religiós de tota la festa, crec que si sant Antoniet no sortís, ningú no se’n temeria.

Així mateix hi ha un sector
que fa renéixer el glosat;
i amb rotlades de combat,
fan veure que no tot és mort.

Idò, que visca sant Antoni,
patró de tot el bestiar;
i que no sigui el Dimoni
qui ens hagi de guiar.