“Què diferent és l’estiu així com van passant els anys”

 

Avui m’ha engatat una alenada de nostàlgia de quan anar a la platja, tot i essent de Manacor, era una aventura trepidant i la festa grossa del diumenge. Tota la setmana, els que no hem gaudit de mitja casa a vorera de mar, enganàvem la calor a cops d’esquitxos d’aigua, piscines municipals i gelats de can Xispa -“los mejores de la isla”- mentre somiàvem amb devoció l’arribada del gloriós diumenge per anar a passar el dia a la platja.

L’eixida prenia forma ja el dissabte horabaixa: es posaven els bistecs de carn magre de porc a adobar, a bullir l’ensalada russa (ensaladilla tot i ara no estar ben dit), els ous i a fer processons de dutxes per vestir-se i anar a la misa setmanal que ens alliberaria de l’obligació el diumenge.
I per fi és diumenge! Fa ja una estona que esper desperta al llit esperant el tro de començament de cursa i com si milers de follets haguessen fet feina tota la nit, mentre em pos el banyador veig que està tot a punt: els bistecs empanats i fregits, l’ensaladilla trempada, el trempó tallat, la gelereta estibada de gel, fruita i begudes, el cotxe a punt de partir amb els parasols, la taula, les cadires, la gelera, els senallons i la padrina… si no anam vius no hi cabrem jo, el meu poalet i la goma per nedar!

 

 

I ja som partits, prudentment, sense cadiretes per infants i fora cordar, amb un 4L de darrera generació, finestres de pinta en ample, cap al pinaret vorera de mar més avinent.
L’arribada és talment com una colonització de l’espai que ens ha fet més gràcia, per ubicació i per condicions indispensables: privacitat i ombra natural. Comença el desembarc i la presa de possessió, taula i cadires estratègicament col·locades davall el pi que donarà ombra a hora de dinar, la gelera amb els queviures en fresc davall ombra tot el temps i els senallons penjats als arbres amb elàstics tensors per salvaguardar el dinar de les formigues.
Toca ara posar-se crema…Vull anar a nedar a la mar gran… S’ha fet hora de berenar… Vull anar a nedar… Esperar una mica que vas panxa plena… Vull fer castells d’arena a sa vorereta… Au va anem-hi!

I abans d’acabar la frase de concessió ja he partit com un coet amb poal, figuretes, pala i tassonets cap allà on just moren les ones i comença la mar, amb la padrina que me corr al darrera amb el meu capellet a la mà i sense haver-se llevat ni el babero ni les esperdenyes. Els pares venen pausadament, com a dos nuviïs adolescents, amb un somriure provocat per l’estampa. Aquí ni el sol crema ni l’aigua és freda. He trobat el meu lloc al món quan, a la fi, toca anar a nedar! Mon pare m’ha inflat sa goma amb cap d’ànnera i ja tenc el cul en remull. Ara som més blava que mai! Hora de dinar… Vull nedar més… És hora de dinar, després hi tornaràs, tenim tot el dia…

Dinam tot aquell menjar. Sembla que havia de venir algú més, d’ordinari no menjam tant a casa. És un dinar etern que sembla no tenir fi, com aquella gelereta que sembla no tenir fons.

Ja hem dinat… Vull nedar… Pensa tu, fins d’aquí a dues hores ni tocar l’aigua amb el dit gros del peu… Vull fer castells… Amb aquest sol a fer sesta davall un pi… Falten cinc minuts per a les dues hores i esperant amb sa goma passada fa una bona estona, en posició de sortida de triatló davall d’un pi, potser tan alt com el de Formentor, abans de cap altra prohibició, he pres fua i a l’aigua falta gent. Ja torn surar com una boia!
Cul alt cap baix. Esquitxos i rialles. No sé on acaba la mar i comença el cel.

La colonització comença a difuminar-se davant els meus ulls i aviat veig com s’engronsen els braços de ma mare convidant-me a sortir de l’aigua i jo… me gir cap a l’infinit simulant una sordera momentània, tot i que aquella invitació sona cada volta més aprop i més amenaçant. Encara fa una bona claror però és hora de tornar: hem d’arribar a casa, descarregar, netejar, colocar, dutxar… i demà s’ha de fer feina.
Ens resta una altra setmana d’agost per davant somiant bocabadats amb l’arribada del diumenge per gaudir de mitja horeta de bany i una parcel·la de pinar.

Per contra, avui… hem perdut els somnis.