per Pere Sart
“Ens tallen carreteres, no camades. La carretera que unia Son Servera city amb
Cala Millor, el tercer nucli turístic, segons diuen, més important de les Illes Balears”
Tenir amistat i influencia (amb algú). Record aquells anys del servei militar, encara en plena II Guerra Mundial, molts es feien voluntaris, malgrat n’haguessin de fer un any més, perquè tenien bo i en acabar la instrucció i haver jurat bandera , part de la qual no s’escapava ningú, i quasi tots ja sabien on anar, o sigui, el seu destí. Tots tenien bo. Era una militarització d’”enxufats”. Els intermediaris quasi sempre eren els mateixos. La dida d’un capità, l’amic d’un coronel, fins i tot podia ser qualque capellà, o en ocasions, de la manera mes estranya i inimaginable. Ja estam que tot aquest maliferisme amagat, tenia el seu preu, la seva recompensa, com solen dir: una mà renta l’altra. Un pollastre camper, una culana de la perxada, un paneret de figues flors, un pa gros de pagès, unes dotzenes d’ous,… tot era molt ben rebut.
Tenir bo qualque vegada no acabava del més bé i, algú sofria un desengany desesperat. Record un jove, que quan anà a examinar-se del carnet de moto, l’enginyer li va fer saber que digués al seu recomanant que encara estava molt cruu.
Es fa necessari alguna vegada tenir bo? Aquesta és la qüestió. Si es fa necessari o si no es fa. Un parent molt proper de Don Joan March em digué que mai no li havia demanat cap dobler, per no haver tingut mai cap necessitat de demanar un favor.
Un poble, que no és el de Son Servera, pel fet tenir bo, també començà una església fora mesura. La dida del cap del govern d’aquella època, acabà les influències, quan el nadó que ella havia alletat acabà molt prematur el seu mandat, i l’església encara sense acabar, com la del nostre poble, en aquest cas ignor si hi hagué una dida pel mig.
En aquests moments actuals que sembla que estam ofegats per dins una gran crisi, i que el verb retallar no s’aturen de conjugar, molta gent es desespera i va cercant sortida d’aquest naufragi. Els mandataris s’exculpen uns dels altres, el mateix del conte d’en Vit que al final va pegar bot del llit. La causa podria ser que avui en dia dormim massa i que quasi sempre ens troben dormits.
Ens tallen carreteres, no camades. La carretera que unia Son Servera city amb Cala Millor, el tercer nucli turístic, segons diuen, més important de les Illes Balears.
I la gent no diu res, sols uns cartells reivindicatius penjats per unes carrosses a les beneïdes de Sant Antoni. No oblidem aquell temps que eren els primers i els darrers batecs d’un poble que cada dia anava immortalitzant aquella filera de carros que anaven i venien de conrear les seves finques llunyanes a la seva memòria i perquè no ens sentim avergonyits d’ells, aquesta costa de ca s’Hereu en aquest moment no hauria d’estar amb la situació actual.
A nivell local, ara el nostre poble, més que mai i, sense mediació de cap dida tenim motius per tenir bo. En primer lloc, un cap de govern amb arrels serverines, i una tal Borrego, secretària de turisme, el fotut és que el primer que vol arreglar és la platja de Palma i, consultat el diccionari, Borrego no ve de borregos, que a lo millor altra cosa hauria estat
Leave a Reply